Sin duda, la frase del viaje! Y la gran pregunta: ¿qué nos lo impide?
dimecres, 14 de maig del 2008
dimarts, 13 de maig del 2008
14 de mayo, nada que celebrar...
En todas las historias hay, como mínimo, dos versiones. A algunas personas les parecerá que 60 años son todo un logro, algo que celebrar, una pequeña gota en un mar de siglos por venir. Un motivo de alegría, una gran fiesta.
A otras, 60 años les parecerán demasiados, una eternidad que – por definición – nunca termina. Después de 60 años soportando una situación insoportable, el pueblo palestino sigue ahí, a pesar del olvido y la indiferencia. Ahí sigue y también celebra la derrota, la naqba, el desastre, la catástrofe.
Yo por mi parte celebraré el recuerdo de Palestina, el calor de su gente y su valentía, su acogida, su esperanza, e intentaré cumplir así el encargo que me hicieron: no nos olvidéis.
A otras, 60 años les parecerán demasiados, una eternidad que – por definición – nunca termina. Después de 60 años soportando una situación insoportable, el pueblo palestino sigue ahí, a pesar del olvido y la indiferencia. Ahí sigue y también celebra la derrota, la naqba, el desastre, la catástrofe.
Yo por mi parte celebraré el recuerdo de Palestina, el calor de su gente y su valentía, su acogida, su esperanza, e intentaré cumplir así el encargo que me hicieron: no nos olvidéis.
divendres, 25 d’abril del 2008
dimecres, 23 d’abril del 2008
Soy El guardián entre el centeno...
...de J.D Salinger. Si tuviera que elegir el libro que sería si las personas fuéramos libros, ése sería el mío. Porque la primera vez que lo leí pensé que ése sería el libro que yo escribiría si supiera escribir, que ésas eran las palabras que yo buscaba para expresar lo que sentía, y que, como Holden, yo también quería saber qué pasaba con los patos y el estanque de Central Park en invierno. Todo eso se ha ido confirmando en las sucesivas relecturas, además de la sorpresa de no poder parar nunca de leer, aunque ya sepa cómo acaba la historia, aunque cada vez entienda un poco menos a Holden, porque yo crezco pero él sigue teniendo diecisiete años.
Quizás El guardián entre el centeno hubiera sido la segunda parte de Peter Pan si Barry hubiera vivido el tiempo suficiente para escribirlo, no sé. Sólo sé que me costó mucho elegir cuál de las dos historias es más yo. ¿Típico?
Y vosotr@s, ¿qué libro seríais?
Bona diada a totes i tots!!!
Quizás El guardián entre el centeno hubiera sido la segunda parte de Peter Pan si Barry hubiera vivido el tiempo suficiente para escribirlo, no sé. Sólo sé que me costó mucho elegir cuál de las dos historias es más yo. ¿Típico?
Y vosotr@s, ¿qué libro seríais?
Bona diada a totes i tots!!!
dilluns, 14 d’abril del 2008
dimarts, 8 d’abril del 2008
Son aquellas pequeñas cosas...
Quan se li va aparèixer la seva fada madrina va voler demanar moltes coses: un vestit nou per anar al ball del cap de setmana, unes sabates de vidre, una carrossa tirada per cavalls blancs, un cos com els de les dones que surten a la tele, un compte corrent com els dels homes que surten per la tele, una feina que no fos ben bé una feina, una casa gran amb un jardí ple d’arbres perquè el gat s’hi pogués enfilar a prendre el sol... i va seguir pensant en totes les coses que li agradaria tenir, o fer, o veure.
I es va atabalar. Es va posar nerviosa de veure tot el que volia i que podia no tenir mai si errava la jugada i feia enfadar la fada. Havia de pensar-s’ho molt bé. Havia de saber escollir amb calma, mantenint la fredor de pensament.
Jo no sé què li devia passar pel cap, però quan es va menjar el tros de pastís de xocolata que la fada li havia concedit com a únic desig, li van venir ganes de plorar de felicitat.
I es va atabalar. Es va posar nerviosa de veure tot el que volia i que podia no tenir mai si errava la jugada i feia enfadar la fada. Havia de pensar-s’ho molt bé. Havia de saber escollir amb calma, mantenint la fredor de pensament.
Jo no sé què li devia passar pel cap, però quan es va menjar el tros de pastís de xocolata que la fada li havia concedit com a únic desig, li van venir ganes de plorar de felicitat.
dimecres, 2 d’abril del 2008
Como la vida misma, 2ª parte
Al final no vaig trobar la persona que havia perdut les claus. Vaig esperar uns quants dies, mirava per la finestra de tant en tant, a les tardes, mentre preparava el dinar del dia següent. Però mai no vaig veure ningú amb actitud de buscar res, ni ningú va posar cartells, com fan a les pel·lícules, ni res de res.
Així doncs, no sé què obren aquelles claus. No sé si és una porta, una caixa forta, un cotxe, un diari íntim... i per això cada dia m’agraden més. Les tinc a casa, amb les claus conegudes que sí que sé què obren.
I des que van arribar he descobert que a vegades és millor no saber què vols obrir ni quan, que sovint hi ha portes no s’obren, per moltes claus que provis al seu pany, i que els diaris íntims no s’haurien de tancar amb clau, perquè la seva pròpia condició hauria de ser suficient com perquè ningú els obrís sense permís. També m’he adonat que quan menys t’ho esperes, la porta impossible que no s’obria des de feia segles (i això que ho havies provat tot: oli, còpies de claus fetes una vegada i una altra, tornavisos...) de sobte un dia, amb un cop d’aire, s’obre de bat a bat.
Resumint: no sé qui va perdre aquelles claus, però espero no haver-li de tornar mai!
Així doncs, no sé què obren aquelles claus. No sé si és una porta, una caixa forta, un cotxe, un diari íntim... i per això cada dia m’agraden més. Les tinc a casa, amb les claus conegudes que sí que sé què obren.
I des que van arribar he descobert que a vegades és millor no saber què vols obrir ni quan, que sovint hi ha portes no s’obren, per moltes claus que provis al seu pany, i que els diaris íntims no s’haurien de tancar amb clau, perquè la seva pròpia condició hauria de ser suficient com perquè ningú els obrís sense permís. També m’he adonat que quan menys t’ho esperes, la porta impossible que no s’obria des de feia segles (i això que ho havies provat tot: oli, còpies de claus fetes una vegada i una altra, tornavisos...) de sobte un dia, amb un cop d’aire, s’obre de bat a bat.
Resumint: no sé qui va perdre aquelles claus, però espero no haver-li de tornar mai!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)