Quan va veure els resultats no s’ho podia creure. Malalt? Si ell no havia fet res malament... no fumava, no bevia, no anava amb dones que fumessin ni beguessin (i menys amb homes, faltaria més!). Tota la vida havia fet el que li havien dit: la mare, els mossens de l’escolta, el seu cap, la seva dona, els companys de partit, la directora de la coral. Mai de la vida s’havia sortit del camí marcat: de casa a la feina, a aixecar el país, com deia el pare. Estalviava els seus diners, treballava de valent i va tenir una mica de sort, perquè no reconèixer-ho. Menjava bé, anava en bicicleta, pujava cims a l’estiu i caminava per la sorra de la platja perquè és bo per a la circulació. Anava sempre net i polit, de trajo i corbata, tot combinat, de la millor qualitat. Els cabells (afortunadament no s’havia quedat calb, com aquell carallot del partit que no podia veure ni en pintura) sempre ben col•locats, ni un ble fora de lloc. El somriure blanc, recte, impecable. Abans de res, la higiene.
I justament ara, que es creia a la millor època de la seva vida... li quedaven pocs anys per jubilar-se, però encara tenia moltes coses a fer. Volia que a l’empresa el recordessin per sempre, perquè després d’haver-hi treballat tants anys s’ho mereixia, i perquè ningú dels que hi havia treballat era la meitat de guapo, intel•ligent i carismàtic que ell, què caram. Però no, resulta que ara està malalt, i s’haurà d’anar retirant a poc a poc, com una andròmina que ningú no vol perquè fa més nosa que serveix. Qui ho havia de dir, tan bé com ho havia fet tot!
Bé, potser sí que alguna vegada havia fet una pipada a una cigarreta, i també és cert que de tant en tant li agradava prendre una copa de licor per celebrar les victòries del Barça (això sí, Ratafia o Aromes de Montserrat, que es pot ser pecador i patriòtic alhora). Ara que ho pensa, més d’una nit li ha arribat el matí fora de casa, a llocs pocs recomanables per a homes de la seva categoria. Però vaja, qui no fa “una cana al aire”, que diuen els castellans, de tant en tant? I la feina... potser sí, que ha delegat massa i no s’ha preocupat de comprovar si la feina era ben feta, i per tant sense fronteres, o mal feta i sense futur. Però qui podia arribar a pensar que aquestes petites entremaliadures li podrien passar factura... ell no, per descomptat.
Ja veu les cares dels subalterns del despatx, que mai l’han pogut veure, amagant un somriure de compassió quan se’l creuin pels passadissos. “Estar malalt no vol dir estar mort”, li ha dit el metge. No, però això només és el començament.
