Perduda entre els números del pressupost que estava intentant quadrar, no va sentir el telèfon mòbil que sonava insistentment. Bé, sí que el va sentir, però com un soroll de fons, com el so ambiental d’una pel·lícula, sense parar-hi gaire atenció.
Només quan el timbre de l’aparell va deixar de sonar i el silenci – relatiu, com sempre al nostre entorn – va tornar a l’habitació, es va adonar que l’havia sentit. És curiós com sovint som conscients de la presència de les coses quan no hi són, fins i tot de les més petites. El telèfon que ha deixat de sonar, el parell de botes de muntanya que necessitem aquest cap de setmana però que fa mesos que vam llençar perquè mai no hi anem, a la muntanya, les persones que estimem... des d’allò més profà al més metafòric.
“Bé”, va pensar, “si és important, ja tornaran a trucar”. I va continuar ballant entre els números que, juganers, es negaven a deixar-se a atrapar en la lògica de sumar sempre el mateix. Però el telèfon no va tornar a sonar. Ni aquella tarda, ni mai més. De tant en tant el despenjava per comprovar que hi havia línia. Tot correcte. Fins i tot va trucar a la companyia telefònica per saber si podia ser una avaria, que hi hagués línia però que no rebés trucades. Al teleoperador li va semblar que devia estar molt sola, o molt desesperada, aquella dona. S’imaginava una espècie de maníaca obsessiva que cada dos per tres despenjava el telèfon perquè ningú no la trucava mai. “Què trist”, pensà mentre anava cap a casa seva, al vespre, després de la feina.
Però ella no estava trista, només encuriosida pel misteri del telèfon silenciós. Mai va saber si qui la trucava el dia que ella es perdia en sumes, restes i percentatges tenia alguna cosa important a dir. Al final, va acabar per donar de baixa la línia, perquè no té cap sentit tenir-la operativa si ningú t’ha de trucar, i ella ja sabia com posar-se en contacte amb les persones que li interessaven.
Des d’aleshores, no es sobresalta per un timbre inoportú, ni pensa que s’està perdent quelcom massa important, ni té la impressió d’assabentar-se de coses que no ho són gens, d’importants, ni té por de no poder atendre la trucada, ni està disponible les vint-i-quatre hores del dia. De tant en tant li sembla sentir de nou la melodia del seu telèfon mòbil, però és només una il·lusió.
Una trampa del silenci.
Només quan el timbre de l’aparell va deixar de sonar i el silenci – relatiu, com sempre al nostre entorn – va tornar a l’habitació, es va adonar que l’havia sentit. És curiós com sovint som conscients de la presència de les coses quan no hi són, fins i tot de les més petites. El telèfon que ha deixat de sonar, el parell de botes de muntanya que necessitem aquest cap de setmana però que fa mesos que vam llençar perquè mai no hi anem, a la muntanya, les persones que estimem... des d’allò més profà al més metafòric.
“Bé”, va pensar, “si és important, ja tornaran a trucar”. I va continuar ballant entre els números que, juganers, es negaven a deixar-se a atrapar en la lògica de sumar sempre el mateix. Però el telèfon no va tornar a sonar. Ni aquella tarda, ni mai més. De tant en tant el despenjava per comprovar que hi havia línia. Tot correcte. Fins i tot va trucar a la companyia telefònica per saber si podia ser una avaria, que hi hagués línia però que no rebés trucades. Al teleoperador li va semblar que devia estar molt sola, o molt desesperada, aquella dona. S’imaginava una espècie de maníaca obsessiva que cada dos per tres despenjava el telèfon perquè ningú no la trucava mai. “Què trist”, pensà mentre anava cap a casa seva, al vespre, després de la feina.
Però ella no estava trista, només encuriosida pel misteri del telèfon silenciós. Mai va saber si qui la trucava el dia que ella es perdia en sumes, restes i percentatges tenia alguna cosa important a dir. Al final, va acabar per donar de baixa la línia, perquè no té cap sentit tenir-la operativa si ningú t’ha de trucar, i ella ja sabia com posar-se en contacte amb les persones que li interessaven.
Des d’aleshores, no es sobresalta per un timbre inoportú, ni pensa que s’està perdent quelcom massa important, ni té la impressió d’assabentar-se de coses que no ho són gens, d’importants, ni té por de no poder atendre la trucada, ni està disponible les vint-i-quatre hores del dia. De tant en tant li sembla sentir de nou la melodia del seu telèfon mòbil, però és només una il·lusió.
Una trampa del silenci.
