dimecres, 23 d’abril de 2008

Soy El guardián entre el centeno...


...de J.D Salinger. Si tuviera que elegir el libro que sería si las personas fuéramos libros, ése sería el mío. Porque la primera vez que lo leí pensé que ése sería el libro que yo escribiría si supiera escribir, que ésas eran las palabras que yo buscaba para expresar lo que sentía, y que, como Holden, yo también quería saber qué pasaba con los patos y el estanque de Central Park en invierno. Todo eso se ha ido confirmando en las sucesivas relecturas, además de la sorpresa de no poder parar nunca de leer, aunque ya sepa cómo acaba la historia, aunque cada vez entienda un poco menos a Holden, porque yo crezco pero él sigue teniendo diecisiete años.

Quizás El guardián entre el centeno hubiera sido la segunda parte de Peter Pan si Barry hubiera vivido el tiempo suficiente para escribirlo, no sé. Sólo sé que me costó mucho elegir cuál de las dos historias es más yo. ¿Típico?

Y vosotr@s, ¿qué libro seríais?

Bona diada a totes i tots!!!

dimarts, 8 d’abril de 2008

Son aquellas pequeñas cosas...

Quan se li va aparèixer la seva fada madrina va voler demanar moltes coses: un vestit nou per anar al ball del cap de setmana, unes sabates de vidre, una carrossa tirada per cavalls blancs, un cos com els de les dones que surten a la tele, un compte corrent com els dels homes que surten per la tele, una feina que no fos ben bé una feina, una casa gran amb un jardí ple d’arbres perquè el gat s’hi pogués enfilar a prendre el sol... i va seguir pensant en totes les coses que li agradaria tenir, o fer, o veure.

I es va atabalar. Es va posar nerviosa de veure tot el que volia i que podia no tenir mai si errava la jugada i feia enfadar la fada. Havia de pensar-s’ho molt bé. Havia de saber escollir amb calma, mantenint la fredor de pensament.

Jo no sé què li devia passar pel cap, però quan es va menjar el tros de pastís de xocolata que la fada li havia concedit com a únic desig, li van venir ganes de plorar de felicitat.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Como la vida misma, 2ª parte

Al final no vaig trobar la persona que havia perdut les claus. Vaig esperar uns quants dies, mirava per la finestra de tant en tant, a les tardes, mentre preparava el dinar del dia següent. Però mai no vaig veure ningú amb actitud de buscar res, ni ningú va posar cartells, com fan a les pel·lícules, ni res de res.

Així doncs, no sé què obren aquelles claus. No sé si és una porta, una caixa forta, un cotxe, un diari íntim... i per això cada dia m’agraden més. Les tinc a casa, amb les claus conegudes que sí que sé què obren.

I des que van arribar he descobert que a vegades és millor no saber què vols obrir ni quan, que sovint hi ha portes no s’obren, per moltes claus que provis al seu pany, i que els diaris íntims no s’haurien de tancar amb clau, perquè la seva pròpia condició hauria de ser suficient com perquè ningú els obrís sense permís. També m’he adonat que quan menys t’ho esperes, la porta impossible que no s’obria des de feia segles (i això que ho havies provat tot: oli, còpies de claus fetes una vegada i una altra, tornavisos...) de sobte un dia, amb un cop d’aire, s’obre de bat a bat.

Resumint: no sé qui va perdre aquelles claus, però espero no haver-li de tornar mai!