dijous, 7 de gener del 2016



Ella havia nascut pobra. La seva família no era de les pobres de la ciutat, però tenien moltes dificultats per arribar a fi de mes. Podien menjar i anar a escola, però mai anaven a fer un àpat a un restaurant, i la seva roba era la més passada de moda al pati de l’escola, perquè abans l’havien feta servir la seva germana gran, un parell de cosines i potser fins i tot alguna veïna. Per això valorava tant, ara que s’havia fet gran, la seva sort. Perquè a base de molt estudiar, moltes vacances treballades, moltes hores extres a feines mal pagades, havia aconseguit arribar allà on volia. Un càrrec important a una empresa important, despatx amb finestrals a l’edifici més alt de la ciutat, un bon sou, cotxe d’empresa, extra per a despeses personals... a diferència de la seva mare, no havia de patir per quants diners quedaven al banc, o quant costava un vestit. Es podia permetre comprar-se coses boniques sense haver de mirar l’etiqueta abans. Va viatjar per tot el món, per negocis i per plaer, va tastar menjars i amants exòtics, va visitar museus amagats, va ballar sota mil envelats, va prendre el sol als iots dels poderosos... 

A vegades tancava els ulls i no podia creure’s la seva sort, com havia canviat la seva realitat, la seva vida, en qüestió de pocs anys. Va cometre l’error de pensar que duraria per sempre.
Però tot canvia, tot acaba, tot cau. I així va caure la borsa, la seva empresa i el seu cap de directiva. Aturada, a una edat difícil i massa formació i experiència pel món laboral del moment, aviat va començar a tenir problemes econòmics. Unes inversions arriscades, un mal consell i una traïció la van portar al carrer. Ella, que tot ho tenia. Ara només podia conservar allò que pogués carregar. La resta, llast. Dormia als albergs i als parcs de la ciutat, perquè li recordaven el seu perdut jardí. Menjava el que altres llençaven, vestia roba heretada de desconegudes. 

Quan feia un mes que vivia al banc que ja anomenava “casa meva”, va trobar-se una maleta plena de diners. No s’ho podia creure. Tanta sort alhora no podia ser veritat. Va buscar un indret amagat on comptar els diners. N’hi havia prou per començar de nou. Per donar l’entrada d’un pis de lloguer, comprar una mica de roba decent, buscar feina... la vida que creia que mai no tornaria a tenir, es perfilava de nou com a possible. Encara un miratge, potser, però ben visible.

Només ho va comentar amb el seu millor amic. Va demanar-li consell, perquè estava atabalada i no podia pensar amb claredat. Necessitava algú que la fes tocar de peus a terra. El seu amic li va dir que anés amb molt de compte. Que segur que hi havia una trampa, era impossible tanta sort després de tanta desgràcia, i tan d’hora... A ningú li passa això, i si passa, sempre acaba cridant la mala sort, com una mena de maledicció. “Tu ja has estat rica molt de temps, no en fa gaire”, li digué. “Ara no et toca, és massa d’hora”. Aleshores va començar a tenir por. Por de perdre els diners, de que algú li robés, de no saber com fer-los servir de la millor manera. Va tenir tanta por que es va convèncer que era massa aviat per a tanta fortuna, i va deixar la bossa amb els diners allà on l’havia trobada.

2 comentaris:

Zabioloco ha dit...

Y ahí en esa banca donde ella dejó la maleta con el dinero; la encontré...
No pensé mucho, ni siquiera parecía que hubiese alguien alrededor. Paré un taxi y le pedí que me llevara cerca de casa. En el camino, me hice el dormido para evitar una incómoda o delatora charla. Al faltar cuadras le pedí que se detuviera.

Era más o menos 11, 000 euros tal vez más, tal vez si habías tomado algo de plata para el último refrigerio sibarita.

Abrí la computadora y busqué en la pagina de clasificados en línea De Mercado.Remate
observé que vendían una pequeña camioneta. Que siempre había encontrado como muy mía.
Le llamé al vendedor y en la tarde voy a ir a ver la camioneta.

Glow ha dit...

Buen final, @Zabioloco! Está bien esto de la escritura a 4 manos! ;)