dimarts, 27 d’octubre del 2015

Otra vez es 27 de octubre


Escucho música, pasillos interminables en el metro, demasiada ropa, otoño indeciso y mediterráneo.

No soy una experta en música como no lo soy en pintura, literatura o cualquier otra cosa. Sólo sé lo que me emociona y me hace sentir viva. Y seguramente, dada mi falta de experiencia (y muchas veces de criterio) eso no es lo mejor desde el punto de vista artístico. Ni siempre me mueve. Pero ayer.

De repente una absurda canción, "Fantástico", de Love of Lesbian. Y de golpe los recuerdos y la vida. Recuerdos de aquel día en Londres. Confundir la sidra con la cerveza, cantar a voz en grito, sonreír al ver a aquel vigilante seguir el ritmo de canciones que probablemente no conocía. Y corear el coro, aunque fuera redundante. Y no saber las cosas terribles que les iba a tocar vivir. Y dar la vida por sentado y ahora, desde un andén de metro sentir que asomo a un acantilado tan alto, tan alto...

Por instinto me acerqué a la pared porque las vías estaban tan lejos y la caída sería tan larga. Y el vértigo de pensar que tampoco sé lo que nos espera en Londres dentro un año. Ni quienes seremos. Ni si seremos.

Y hoy, en el aniversario de una despedida, otra chica ha dicho adiós para siempre, y yo no la conocía, sólo iba en el tren que ha acabado con su vida. Y he tenido miedo de morirme, y de perderos, de pensar en mi mundo sin ti, y sin ti. 

Y escribo con rabia de pie, ya camino de casa, de nuevo en el metro, porque no sé deciros, sentados los tres delante de tres pintas, cuánto os quiero y cómo me alegro de quereros, aunque a veces tenga tanto miedo de todo.

dimarts, 6 d’octubre del 2015


Mai vaig creure que em tocaria viure una època així. Mai vaig pensar que patiria per pagar el lloguer, que em passaria quatre anys sense anar de vacances, que no podria seguir estudiant a la universitat per manca de diners. Que m'aprendria els preus de les coses i aniria de botiga en botiga buscant les ofertes. Que resaria a déus en els que no hi crec per conservar una feina que ja ni tan sols m'agrada, en la que no aprenc, amb un contracte temporal a temps parcial, amb una indefinició total i a la qual no aporto res en absolut. Que per fi faria una mica d'exercici, en concret una hora diària, caminant, però no per convenciment ni ganes d'estar en forma, sinó perquè he prioritzat les despeses i el transport públic és un luxe que només em puc permetre en casos de veritable caminada a la vista. Això sí, ho compenso amb una alimentació cada cop pitjor, perquè un quilo de mongetes verdes val 6€ i un d'arròs no arriba a l'euro. 

Mai vaig pensar que coneixeria a tanta gent sense feina, sense diners per pagar les factures, que sobreviu, tot i tenir estudis i oficis, gràcies a l'ajuda de les seves famílies, a aquest matalàs social que afortunadament la majoria té. Mai vaig creure que les meves amistats patirien per pagar el rebut de la llum, que posposaríem les trobades als bars per manca d'efectiu per pagar les cerveses, o que les sortides nocturnes als locals de rock de la ciutat es convertirien en sopars casolans on cadascú aportaria una recepta en un tupper d'anar i tornar. Les cerveses d'importació s'han convertit en ampolles de litre, les marques blanques han substituït a d'altres amb les que vam créixer, i de les quals seguim cantant les cançonetes publicitàries. 

Mai vaig pensar que tornaria a veure cues davant l'oficina de l'atur, joves fumant avorrits als bancs dels parcs a les 11h del matí, famílies esperant a les portes de les esglésies, roba de segona mà per a pobres, no per a moderns. 

Mai vaig pensar que passaríem per tot això perquè ja hi vam passar de petites, quan a casa els diners eren escassos, quan la cua de l'INEM era tan llarga que havíem demanar la gent que hi era que ens deixés passar per anar a escola, perquè arribaven - i passaven amb escreix - al nostre portal. Ens vam creure que si estudiàvem, si treballàvem i ens llevàvem ben d'hora, no ens podia parar ningú.  

Això ho vaig escriure a finals de 2012, però no se'm fa anticuat a mitjans 2015.