dimecres, 2 d’abril del 2008

Como la vida misma, 2ª parte

Al final no vaig trobar la persona que havia perdut les claus. Vaig esperar uns quants dies, mirava per la finestra de tant en tant, a les tardes, mentre preparava el dinar del dia següent. Però mai no vaig veure ningú amb actitud de buscar res, ni ningú va posar cartells, com fan a les pel·lícules, ni res de res.

Així doncs, no sé què obren aquelles claus. No sé si és una porta, una caixa forta, un cotxe, un diari íntim... i per això cada dia m’agraden més. Les tinc a casa, amb les claus conegudes que sí que sé què obren.

I des que van arribar he descobert que a vegades és millor no saber què vols obrir ni quan, que sovint hi ha portes no s’obren, per moltes claus que provis al seu pany, i que els diaris íntims no s’haurien de tancar amb clau, perquè la seva pròpia condició hauria de ser suficient com perquè ningú els obrís sense permís. També m’he adonat que quan menys t’ho esperes, la porta impossible que no s’obria des de feia segles (i això que ho havies provat tot: oli, còpies de claus fetes una vegada i una altra, tornavisos...) de sobte un dia, amb un cop d’aire, s’obre de bat a bat.

Resumint: no sé qui va perdre aquelles claus, però espero no haver-li de tornar mai!

5 comentaris:

lasoniete ha dit...

te veo muy aventurera últimamente... jeje
petonet,
sonia

Glow ha dit...

mira qui parla... que encara tenim una pendent, no me n'oblido!!!
petó

Anònim ha dit...

Si busques més claus, et recomano que vinguis a l'Espai Jove, hi ha a dojo. En els moments d'absolut colapse em dedico a obrir i tancar portes, encara em deuen quedar una trentena que no tenen la seva caixa de Pandora.

Petonets.

Glow ha dit...

jajajaja!!!! veig que això de les claus perdudes o misterioses no és exclusiva del Casal...

Anònim ha dit...

Per fi tenim segona part de les claus, ja pensava que les havien trobat....

Bss*