Una vegada vaig conèixer un home peculiar. Era un anglès que vivia a Barcelona. En aquelles èpoques jo estudiava el seu idioma i aprofitava qualsevol ocasió per practicar-lo. Aquell home se'm va acostar, al carrer, com a les pel·lícules, i em va demanar el meu nom. Jo vaig respondre amb la veritat. Aleshores va començar a parlar d'una teoria que feia anys estava desenvolupant, sobre com és de curiós que les persones tinguem un nom, el mateix, tota la vida, quan en realitat som tan diferents en cadascuna de les seves etapes.
Per problemes burocràtics que li semblaven estúpids no podia canviar-se de nom de manera formal cada cert temps, i la gent tenia massa arrelat el costum d'anomenar-lo pel seu nom, així que de manera informal tampoc no se'n va sortir gaire. Per posar-hi una mica de remei, o per una mena de justícia poètica (crec que va fer servir aquestes paraules), havia decidit anomenar al seu gos d'una manera diferent cada dia.
Jo li vaig demanar si no trobava que potser li estava provocant un trauma de personalitat múltiple, al seu gos. S'ho va pensar una estona, i va arribar a la conclusió de que pagava la pena una mica de confusió a canvi de poder gaudir de tots els noms fantàstics que volten pel món, tastant una mica de cada un d'ells.
Després de fer-la petar una estona, es va adonar que arribava tard a no sé on i va haver de marxar, deixant-me allà on m'havia trobat. Mentre caminava, jo em vaig quedar mirant-lo, preguntant-me com es devia dir el gos, aquell dia. Com si hagués endevinat el que estava pensant, perquè en el fons resultava una mica evident, es va girar i em va cridar:
- Holden!! That's his name, today!
We'll miss you, Mr. Salinger.
