Dimarts a la tarda. Després de tota el dia a l’oficina,
agafa l’autobús per anar a l’altra punta de la ciutat, a casa de la mare, a
passar-hi el vespre i sopar amb ella. “M’anirà bé el viatge”, pensa. No és un
mal negoci, canviar la pantalla de l’ordinador per la ciutat lliscant al costat
del bus. Li agrada llegir, però deixa el llibre a la motxilla i s’acomoda en un
dels seients del costat de la finestra. L'única finestra de l’oficina la té
reservada el seu cap, que a més tanca la porta del despatx, com si volgués
negar a la resta de l’equip fins i tot la llum del sol. Des del seient veu
passar els carrers, enfosquint-se poc a poc perquè l’hivern ja és aquí i cada
dia es fa de nit abans. La gent espera als semàfors, o passa al costat en motos
suïcides que desafien totes les normes de trànsit i algunes lleis de la física
més elemental. I el viatge segueix, lent pel trànsit de la tarda, sense que a
ella li importi, imaginant-se altres viatges a paratges més desconeguts que
aquesta ciutat que l’ha vist convertir-se en una dona.
Arriba a la parada, però encara ha de caminar un
parell de carrers per arribar al seu destí. No hi ha massa gent pel carrer, tot
està tranquil, camina de pressa, més per costum que per altra cosa. Una mica
abans del darrer pas de vianants que ha de travessar, una forma blanca i
rectangular a terra crida la seva atenció. “Una foto”, reconeix de seguida, tot
i que ja fa anys que gairebé ningú guarda fotos en paper. Els records, com la
resta de la vida, es van digitalitzant. Efectivament, és una foto de boca terrosa.
Mira al seu voltant, per si li ha caigut algú, però no hi ha ningú a prop.
S’ajup i agafa el paper fotogràfic. Porta l’etiqueta del laboratori on va ser
revelada, amb una data impresa: 12 de juny de 1976. La data del seu naixement.
“Quina coincidència”, es diu, “deu ser un senyal?”. Gira la foto i quatre
parells d’ulls la miren a la cara. Es diria que és la típica família del país:
un home, una dona, un nen d’uns nou anys i una nena de quatre o cinc. Estan
asseguts a una taula on és evident que fins fa poc han estat menjant d’allò més
bé: gots buits, tovallons arrugats davant de plats amb restes de menjar, copes
de cava acabades d’omplir. Els quatre membres de la família van modests però
mudats: vestit i corbata l’home (“el pare”, ha decidit ella), vestit estampat i
cabells cardats de perruqueria la mare, i petites rèpliques els infants. “Un
casament, o una comunió, potser. En aquella època, la gent encara celebrava
molt les comunions”.
Torna a mirar als costats, per si algú s’ha adonat
de la pèrdua de la fotografia i torna a recollir-la. Seria una bona manera de
conèixer algú, una trobada casual, com les de les pel·lícules romàntiques. Però
no hi ha ningú. S’acosta a la paperera, per no deixar el paper al bell mig de
la vorera, però alguna cosa la frena. S’ho repensa i guarda la foto entre les
pàgines del llibre que duu a la motxilla. Pensa en aquell documental que va
veure una vegada, on parlaven de no recorda quina tribu de quin país remot, els
membres de la qual tenen la creença que quan algú és retratat en una
fotografia, una part de la seva ànima és robada. I ella no vol ser qui llenci
part de les ànimes de tota una família a la brossa. Pensa que si algú trobés
una foto seva pel carrer, li agradaria que parés un instant a pensar qui és,
que fa, i perquè té aquests ulls tan tristos.
No li han agradat mai els àpats familiars.
Sobretot si la família no és la seva. I la família de la Marta, la seva dona,
no para de fer-ne, d’àpats. Es diria que no s’han vist fa tres anys, quan
gairebé cada diumenge van a casa els seus pares i comencen el rosari de
salutacions, abraçades i petons a germanes, oncles, nebots (que cada setmana
semblen haver-se multiplicat), l’àvia i el gos, que també reclama la seva part
d’atenció.
Encara queden uns cinc minuts per arribar-hi i ja
s’està posant dels nervis pensant en la tarda que té per davant. Ell
s’estimaria més estar a casa, o baixar a la platja a fer fotos, o perdre’s amb
el cotxe que ara condueix per carreteres on no es creua amb ningú durant
quilòmetres. No és que siguin mala gent, no. Els estima i se’n preocupa, com
quan el Víctor, el fill gran de la germana de la Marta, va començar a fer el
brètol amb les drogues. Ell va ser qui va buscar assessorament, qui va
acompanyar-lo al psicòleg, qui va escoltar el xaval durant hores, quan li
explicava que no podia més, que als quinze anys ja sabia que aquella vida no
era la seva, i que per això havia pres el camí que creia l’únic per sortir-ne.
Qui ho diria, ara, pensa, mentre la Marta li diu que freni una mica, que així
no trobaran aparcament. Ara és tot un home, com s’acostuma a dir. La família no
l’entén, perquè no ve gairebé mai als àpats dels diumenges i perquè té una
feina poc estable, segons ells. Però sembla el més feliç de tots. No té pinta de
patir gaire per dedicar-se a allò que li agrada, estimar qui li ve de gust, i
viatjar on vol. Això sí, de diners no en té gaires, però el seu somriure no enganya
ningú: el Víctor és feliç. I sí, es fuma un porro de maria de tant en tant,
però... i qui no?
Deixa la Marta a la porta de casa dels pares, perquè
tal i com ella ha previst, no han trobat aparcament. Quan es queda sol, engega
la ràdio i no pot evitar un somriure en sentir “American Pie”, d’en Don McLean.
Aquesta cançó sempre el fa somriure. Fa que pensi en els anys quan era un nen,
en els estius, quan anaven de càmping a la Costa Brava. El cotxe del pare
d’aquella època no tenia ràdio, però la mare sempre posava el disc del McLean a
casa. Tota la família havia après a imitar la lletra, perquè no en sabien,
d’anglès, i tant els hi era, i sempre la cantaven al cotxe plegats. Per ell
havia estat una cançó d’estiu, de castells de foc, de pells bronzejades i
gelats de pal en algun passeig marítim. Fins el dia del casament dels tiets.
Aquell dia els pares la van ballar plegats al restaurant, la segona parella a
sortir a la pista després dels nuvis. Eren els padrins, i van tenir l’honor que
sonés la seva cançó i compartir el protagonisme amb la feliç parella. Recorda
com van arribar cansats a la taula, que ja estava plena de plats buits i
tovallons arrugats. Ell devia tenir uns nou anys, i la Sara, la seva germana,
cinc. Recorda com tots dos van pujar a les faldes del pare i la mare, rient i
una mica avergonyits de tenir uns pares que ballaven en públic. I el cosí
Miquel, que els va fer una foto, fent broma com sempre. I mentre tanca el
cotxe i camina cap a un altre àpat familiar, segueix recordant aquell dissabte
de juny del 76, la tornada a casa, el pare seriós, la mare en silenci. I el dia
següent, quan la mare ja no amagava les llàgrimes, i la resta de dies,
preguntant-se sempre per què.
