divendres, 24 de desembre del 2010

Navidad, navidad, dulce navidad...

Fue la única solución que se les ocurrió. Su situación era desesperada: no tenían papeles, no tenían trabajo, apenas hablaban el idioma, estaban a punto de ser expulsados del piso en el que vivían porque llevaban tres meses si pagar el alquiler. De hecho, no eran católicos, ni siquiera cristianos, así que no dominaban demasiado toda la parafernalia navideña.

Pero pensaron que aquella solución provisional les permitiría ganar unos cuantos euros, quizás lo suficiente como para pagar el alquiler, evitar el desahucio e intentar comenzar de nuevo. Sabían que no tenían licencia para vender nada, ni siquiera tenían una tienda, vendían en la calle, en los mercados, en algunas tiendas de compatriotas suyos. Y la verdad es que no les iba del todo mal, de hecho habían empezado a fantasear con montar su propio negocio, porque por alguna extraña razón (¿la Navidad?) muchas personas compraban sus artículos para sus retoños. Eso sí, sólo durante un par de semanas al año. Pero si la cosa iba así de bien en diciembre, quizá se les ocurriera algo más para Carnaval, o Semana Santa, o Sant Jordi, o…

Todo esto lo explicaron como pudieron, ayudados por una traductora, en comisaría. Una tarde, la policía se presentó en el taller, se llevó todas las piezas, y a ellos los detuvieron y les tomaron declaración. Insistían en que no pretendían hacer daño a nadie, ni aprovecharse de nadie, simplemente sobrevivían… quién iba a pensar que también los trajes de pastorcillo estaban patentados.


Estos párrafos son míos, pero la realidad siempre siempre siempre supera a la ficción: haced clic aquí para ir a la noticia.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Un dia de ja fa uns anys, la Mireia i l’Ignasi, en una reunió d’amigues, ens van comunicar que tenien una cosa important a comunicar-nos. Immediatament van sortir les paraules “embaràs”, “canvi de casa”, “canvi de feina”, i altres que en aquesta edat que ens toca viure acostumen a ser les més habituals (“divorci” o “separació”, que malauradament també és una de les habituals, no entrava en les possibilitats, afortunadament).

La Mireia i l’Ignasi ens van fer veure com n’estàvem, d’equivocades. Perquè el que es proposaven era COMPLIR EL SEU SOMNI. I ho poso així, en majúscules, perquè em sembla prou important com per a fer-ho. El seu somni era voltar el món. Van deixar les feines, van llogar el pis a algú que els cuidés el gat, i van fer les maletes... I nosaltres ens vam quedar aquí, paint la seva absència de més d’un any i seguint les seves peripècies a través del seu blog: www.elviatgedelsrodamons.blogspot.com.

Uns temps més tard, després de dies, setmanes i mesos recordant, escrivint, seleccionant fotos, aprenent a maquetar, barallar-se (de bon rotllo) amb la impremta i tot el que comporta escriure i autoeditar un llibre, el resultat ja és aquí: El viatge dels Rodamons. La volta al món en 14 mesos, el llibre escrit per la Mireia Puntí sobre aquell viatge de més d’un any. Avui mateix arribarà a les meves mans i ja estic nerviosa per llegir-lo, tot i que sóc de les privilegiades que han pogut sentir en viu i en directe moltes anècdotes, ha viscut el passi de fotos oficial a la tornada i fins i tot ha rebut un regalet d’un d’aquells països que els rodamóns van viure.

Aviat el trobareu a llibreries (pròximament el llistat) però si us interessa tenir-lo abans, aviseu i ja farem!

L’enhorabona, Mireia!


dijous, 9 de desembre del 2010

10 de desembre


Fent clic a la imatge podeu anar a la web del Dia dels Drets Humans de les Nacions Unides. Aquest any, el dia 10 de desembre està dedicat a les persones que lluiten per defensar els drets humans arreu del món, a vegades no cal anar massa lluny...