Sovint passa que vols començar una història i no saps per on fer-ho. És evident que tot comença pel principi, però a vegades els principis estan amagats, o quan tu creus que comences, algú altre ja ha acabat o està al mig del camí, o ni tan sols sap que el camí existeix. No parlo d’històries escrites, sinó de les altres, històries personals, d’amics, amigues, amors, família, feines... Històries que sempre superen la ficció, i que tot i que no ho sembli, segueixen moltes vegades el mateix patró. El que passa és que tenim el cap en altres llocs, i la vida no és un llibre, per tant els capítols i les pàgines estan desordenades, i els personatges tenen més vida pròpia que els de les novel·les, és a dir, que mai saps quan hi haurà un gir en el guió.I són aquests petits girs del guió, aquests personatges que m’envolten, els que donen sentit a la meva vida. I m’agrada, de tant en tant, parar un moment, i imaginar que sóc la protagonista del meu propi conte, i que tots i totes les que passeu per la narració hi contribuïu d’una manera única i especial. Com va dir en Txekhov, si al començament d’un relat s’ha dit que hi ha un clau a la paret, aquest clau ha de servir al final perquè el protagonista hi lligui la corda amb què es penjarà (o alguna cosa per l’estil).
És evident que també hi ha claus que una voldria que no tornessin a sortir mai més al relat, i que no tinguessin cap mena d’importància, però suposo que aquests petits inconvenients van amb la feina de ser un personatge literari. Però centrem-nos, que estic perdent el fil i m’estic deixant la dedicatòria del títol, i suposo que si el clau ha de tenir significat, el títol també, no?
Òbviament no calen noms... espero que tot et vagi bé en aquesta nova aventura. Gràcies per tots els moments d’aquests dos anys i escaig, i pels que ens queden!! Gràcies per les converses, fins i tot per les discussions, pel suport, per l’amabilitat i la diplomàcia (sobretot la diplomàcia!!!) i per ser un d’aquells personatges silenciosos que apareixen al capítol del mig, desconcertant qui llegeix, que no sap ben bé quin serà el seu paper en el relat, i que poc a poc es van convertint en imprescindibles.
Ádh mór ort!
