dijous, 17 de juny del 2010

...con permiso del maestro...

Sucede que me canso de ser hombre.
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
navegando en un agua de orígen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimiento ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

Sucede que me canso de mis pies y de mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre.
Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.

Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío.

No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tripas mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.

No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
aterido, muriéndome de pena.

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.

Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas
húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la
ventana,
a ciertas zapaterías con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas.

Hay pájaros de color de azufre y horribles
intestinos
colgando de las puertas de las casas que odio,
hay dentaduras olvidadas en una cafetera,
hay espejos
que debieran haber llorado de vergüenza y
espanto,
hay paraguas en todas partes, y venenos, y
ombligos.

Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,
con furia, con olvido,
paso, cruzo oficinas y tiendas de ortopedia,
y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:
calzoncillos, toallas y camisas que lloran
lentas lágrimas sucias.


Pablo Neruda
Walking around

dijous, 27 de maig del 2010

Adiós, pequeño, te echaremos de menos...




dimecres, 24 de març del 2010

Política sexual

Volia fer un apunt sobre la conferència a la que vaig assistir dilluns passat, però la Soniete se m'ha avançat. Cosa que no és pas estranya, tenint en compte el ritme de publicació que porto, no?

Vaja, jo volia dir més o menys el que ha dit ella, que va compartir la tarda amb mi i amb un munt de dones més. Pocs homes, malauradament, es veu que no els hi interessen, "les coses de dones". Llàstima que aquestes coses de dones no siguin només nostres, sinó que ens inclouen a totes i a tots, perquè com deia la conferenciant (des de fa ja 40 anys), la Kate Millett, tot allò que és personal és polític, tot allò que passa a l'esfera de la vida privada no es pot separar ni es pot entendre sense allò que passa en la vida pública, en les esferes de presa de decisions, en els poders econòmics.

D'aquella tarda de dilluns em quedo amb el seu bon humor (impagable anècdota sobre Yoko), l'optimisme de saber que estem en el bon camí, tot i que encara en queda molt, de camí, per endavant. Amb el pesimisme i la sorpresa (sí, sorpresa, tot i que hagi estat així des de fa segles) de que nosaltres, les dones, que representem - oficialment - el 51% de la població del planeta, només en posseïm un 1%. I amb el consell que va repetir insistentment: passi el que passi, corre, corre fins a arribar a un altre lloc, corre, corre, i no et deixis atrapar mai...

divendres, 29 de gener del 2010

Ducks in Central Park

Una vegada vaig conèixer un home peculiar. Era un anglès que vivia a Barcelona. En aquelles èpoques jo estudiava el seu idioma i aprofitava qualsevol ocasió per practicar-lo. Aquell home se'm va acostar, al carrer, com a les pel·lícules, i em va demanar el meu nom. Jo vaig respondre amb la veritat. Aleshores va començar a parlar d'una teoria que feia anys estava desenvolupant, sobre com és de curiós que les persones tinguem un nom, el mateix, tota la vida, quan en realitat som tan diferents en cadascuna de les seves etapes.

Per problemes burocràtics que li semblaven estúpids no podia canviar-se de nom de manera formal cada cert temps, i la gent tenia massa arrelat el costum d'anomenar-lo pel seu nom, així que de manera informal tampoc no se'n va sortir gaire. Per posar-hi una mica de remei, o per una mena de justícia poètica (crec que va fer servir aquestes paraules), havia decidit anomenar al seu gos d'una manera diferent cada dia.

Jo li vaig demanar si no trobava que potser li estava provocant un trauma de personalitat múltiple, al seu gos. S'ho va pensar una estona, i va arribar a la conclusió de que pagava la pena una mica de confusió a canvi de poder gaudir de tots els noms fantàstics que volten pel món, tastant una mica de cada un d'ells.

Després de fer-la petar una estona, es va adonar que arribava tard a no sé on i va haver de marxar, deixant-me allà on m'havia trobat. Mentre caminava, jo em vaig quedar mirant-lo, preguntant-me com es devia dir el gos, aquell dia. Com si hagués endevinat el que estava pensant, perquè en el fons resultava una mica evident, es va girar i em va cridar:

- Holden!! That's his name, today!



We'll miss you, Mr. Salinger.


dijous, 31 de desembre del 2009

Brindis

Per tal de no acabar el 2009 com vam acabar el 2008, aquest any farem un brindis:

per la meva família
pel meu nucli familiar (que es veu que no és ben bé el mateix)
per les meves amigues i amics (els que estan a prop tot i estar lluny i vice versa)
per les meves ex-companyes de feina, que cada dia estan més a prop de ser amigues de les bones :P
pels ex-companys, que tampoc van mal encaminats (per quan un only men? jo vindria...)
per la meva companya "cuentista"
per la meva companya i el meu company de feina (& co.)
pels que comencen de nou. amb por, però allà van!
per la gent del barri (o Eastenders...)
pels que acaben d'arribar, a això del món i la vida
pel Paco
per la Míriam

que el 2010 ens porti allò que el 2009 es va descuidar donar-nos...

va, feu un brindis, que sé que hi sou...

dimecres, 30 de desembre del 2009

divendres, 11 de desembre del 2009

Hotza!

Marxem en busca del fred que aquest any es resisteix... segons les previsions, és probable que ens trobem amb la neu, fins i tot. No sé si els reconeixeré, sembla que fa segles que no els veig, a cap dels dos. És estrany, perquè també sembla que fa molt i molt de temps que va marxar l’estiu. Serà cosa del canvi climàtic i la previsible i possible inutilitat de la cimera de Copenhaguen?

En qualsevol cas, el que segur que trobarem serà bona companyia, bon beure i bon menjar, que per això es viatja, no? ;-)

Ens veiem a la tornada, aneu pensant a comprar les entrades del circ, que les tradicions són les tradicions!