City at my feet!

O enyorança de l'estiu...

Encima de su mesa hay un ordenador, un teléfono, varias bandejas para clasificar el papeleo, un bote con lápices, bolígrafos, etcétera, y un marco con una foto. Delante de la pantalla del ordenador, colgado de la pared, hay un calendario. Uno de esos calendarios con grandes fotografías y cuyas páginas hay que ir pasando mes a mes. O no. Porque en el centro de la página se puede consultar el mes en curso. Pero a izquierda y derecha están el mes anterior y el posterior, respectivamente. Así que resulta cómodo porque se puede saber si el día 4 de este mes (o del siguiente, o del anterior) es lunes, o domingo, con una simple ojeada.

Así que planea la semana. El lunes por la tarde, cumpleaños de una amiga en la cervecería del barrio, nada serio, el grupo de siempre, unas cañas, unas tapas y unas risas. El miércoles, acto institucional formal, tarde-noche, se ruega etiqueta. Viernes tarde, fiesta de carnaval en el colegio de su sobrina. De nuevo, se ruega especificidad en el vestuario. Pista temática según la circular: 200 años del nacimiento de Edgar Allan Poe, como si eso fuera una pista efectiva para planear un disfraz.

Así que el día indicado se dirige a su cita, envuelta en gasas negras, con ojeras violetas, y velo cubriéndole el rostro, cual Annabel Lee regresada de entre los muertos. Y todas aquellas caras vueltas hacia ella, incapaces de entender en un segundo, como ella, que el práctico calendario no era tan práctico, y que a veces no es recomendable andar dando saltos en el tiempo.



Annabel Lee, by E. A. Poe

It was many and many a year ago,

In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea:
But we loved with a love that was more than love--
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.
And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her high-born kinsman came
And bore her away from me,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in heaven,
Went on envying her and me--
Yes!--that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.

But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we--
Of many far wiser than we--
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee.

For the moon never beams, without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise, but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side
Of my darling--my darling--my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.


Traducción al castellano de María Cóndor y Gustavo Falaquera aquí

Cuando Pedro salió a su ventana

no sabía, mi amor, no sabía

que la luz de esa clara mañana

era luz de su último día.

Silvio Rodríguez, Causas y azares

Quan la Laura i la Maria Victoria van sortir a la finestra el dia 26 de febrer, no sabien que seria l’últim cop que veurien la llum del sol. Es van llevar com sempre, van fer les seves coses, com sempre. La feina, la casa, els nens, els amics, la trucada urgent, recollir el correu, agafar el metro. Com cada dia. Només que no sabien que era l’últim.

Perquè el seus companys de vida, els que les havien d’estimar i respectar, van decidir matar-les a ganivetades. Altres dues dones van morir el mateix dia, tirotejades al carrer i a un bar. A una la va matar el seu ex marit. A l’altra, l’home que encara estava casat amb ella.

Tan de bo això fos un conte. Un conte d’aquells on hi ha un drac malvat que va menjant-se totes les noies del poble fins que apareix algú amb prou valor per posar-s’hi al davant i fer-li front. Però sembla que, a la realitat, el drac no en té mai prou...

Em sap greu acabar l’any d’aquesta manera, però ja fa massa anys que el comencem i l’acabem sempre així. I la veritat, si m’he de posar a pensar en el portal de Betlem, millor deixar-ho estar, no?

Que el 2009 ens porti una mica més de pau, a totes i tots, arreu...

يؤمل

60 anys

Foto: Rina Castelnuovo

Article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.

3. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Under the weather

Avui és un dia d’aquells... em sento com el dia. Bé, ni tan sols sé com està el dia, perquè no tinc finestra, així que he decidit que està núvol i gris, com jo.

És curiós el que pot fer no tenir una finestra, no? Un petit quadrat al món. Penso en tot el que em perdo per no tenir-ne una i estic intentant atuoconvèncer-me a mi mateixa que no hi ha per tant...

Contres:

- no veig la llum del sol

- no sé si plou o està núvol

- no puc veure la gent atrafegada, les persones que van i venen del mercat

- no tinc ni idea de quina hora deu ser

Pros (responent-me en estricte ordre d’aparició):

- el sol d’hivern tampoc no és tan intens, i el carrer és estret, per tant n’arriba poc, aquí sota

- això que m’estalvio!

- ni els llums de Nadal!!!!

- algú va inventar el rellotge, afortunadament

Però no sé per què, no m’acabo de fer el pes... Cap suggeriment?

Ups! M'havia descuidat... la foto, com molts cops, cortesia de soniete! Gràcies! Més a www.sonietefuen.blogspot.com

25 de novembre

Si me quieres, quiéreme entera,
no por zonas de luz o sombra...
Si me quieres, quiéreme negra
y blanca. Y gris, y verde, y rubia,
quiéreme día,
quiéreme noche...
¡Y madrugada en la ventana abierta!

Si me quieres, no me recortes:
¡Quiéreme toda... o no me quieras!

Dulce María Loynaz

No hi serem en cos, però sí en pensament...