Ella li va dir que li expliqués una història a cau d'orella, mentre es deixava seduir enmig de l'envelat. Que li expliqués com ho feia per escriure aquelles històries que l'atrapaven, que no podia deixar de llegir, que l'havien fet anar-lo a buscar, sense conèixer-lo, per tota la ciutat, per intentar comprendre què l'inspirava. I sobretot, per què ara feia tant de temps que no havia escrit res.
Aleshores ell va començar a parlar-li de l'altra. De la dona metafòrica que pràcticament li dictava les paraules ben d'hora pels matins, quan la dèria l'atrapava davant la pantalla en blanc. Com els seus dits semblaven obeir una força estranya que ell no controlava, però que al final produïa exactament l'efecte que buscava. Les històries, els personatges s'entrellaçaven, complementant-se perfectament. Brollaven de la llum infantil del dia, del vapor del té calent sobre la taula, dels fanals encara encesos a fora, al carrer fred.
Però ella se n'havia anat feia uns mesos. Una nit va seure davant l'ordinador i no va passar res. La història que tenia al cap no tenia fil ni forma. S'hi va estar hores. Buscant els adjectius, donant voltes a la construcció de les frases, consultant el diccionari de sinònims. Va intentar que fossin els personatges els qui expliquessin la seva pròpia veritat. Res. Va pensar que potser ella havia decidit prendre's un descans. No ho havia fet mai, sempre li havia estat fidel, però potser necessitava parar un temps. Però la blancor de la pantalla va continuar durant setmanes. Definitivament, ella havia marxat. Per això feia mesos que no escrivia. Perquè ja no en sabia. Podia arreplegar unes poques lletres i paraules, fins i tot fer algun petit paràgraf d'agradable lectura, però no podia fer històries, els hi mancava l'alè tebi d'ella.
– On és ella, ara? – li va demanar la dona que ballava amb ell, la de veritat.
– No ho sé – respongué – Però em sembla que mai ja no serà com abans.
I té tota la raó. Perquè ella ha descobert, amb la seva petita fuga, que la seva màgia funciona amb altres, que no necessita l'exclusivitat, ni lligar-se a ningú per sempre.
Es pot dedicar a jugar amb les paraules de tothom, entremaliada i lliure.
1 comentari:
La Gloria ha estudiat literatura, no sé si va néixer amb un pa o amb un llibre sota el braç, a la bossa sempre porta bona bibliografia. És capaç de recomanar-te deu llibres d'imprescindible lectura en poc més d'un minut amb sinòpsi inclosa, axí com qui no vol la cosa. S'endinsa podent-se convertir en cadascuna de les personatges que donen vida a les històries, se les fa seves i s'expressa com si hagués pogut entrar a xafardejar en la ment de les protagonistes. Però ara la protagonista sóc jo. Li vaig demanar, en un intercanvi de sabers, que m'escrivís una petita història que parlés de la musa d'un escriptor que...
No podies haver encertat millor el que jo volia expresar. M'encanta. M'encanten les històries que parlen de coses importants, dels sentiments que em fan ser qui sóc. M'encanten les històries que et dedica algú algun dia, tot i que aquesta la vaig demanar per encàrrec
Publica un comentari a l'entrada