Ahir quatre, però...

des de l'1 de gener, 17 persones mortes.

"Normalment" (si és que se'n pot dir normal, d'això) és 1 cada 4 dies, ahir es van invertir els números.

No sé si algú encara té ganes de parlar dels debats de la tele...

Avui només una foto...

Cap de setmana

Hacía tiempo que no descubría algún lugar nuevo en la ciudad. No porque no los haya, clara, pero últimamente no salgo mucho, y menos a descubrir mundo.

El sábado por la tarde, dentro del programa de las “Festes de la Laia”, me tocó contar un cuento antes de un concierto infantil. Cuando desde la Associació de Narradores i Narradors me dijeron que me tocaba contar en la iglesia de Santa Anna, tuve que buscar en el mapa de Barcelona dónde estaba.

Me sorprendió que estuviera tan céntrica y a mí nunca se me hubiera ocurrido entrar allí. Quizá ya la conozcáis, se entra desde la calle Santa Anna (sí, sí, justo ésa que va desde las Ramblas a Portal de l’Àngel), delante hay una pequeña plaza donde hay un quiosco de flores. Eso sí me sonaba, incluso creo que he comprado flores allí alguna vez, pero la iglesia... ni idea.

Pues bien, es una pequeña iglesia en medio de la vorágine del centro, rodeada de las mejores muestras de especulación y otras lindezas de la ciudad (el Hard Rock Café, sin ir más lejos) No os perdáis el techo y el claustro, ¡impagable! No sé qué horarios tiene, pero seguro que los domingos a eso de las 12h está abierta y el párroco se alegra de veros, aunque sólo sea para cotillear ;-)

Para los amigos y amigas de fuera que vienen de vez en cuando: sabed que se acaba de inaugurar una nueva parada en mi ruta turística de Barcelona. No os torturaré más con San Felip Neri...

El próximo ciclo de visitas será temático y me llevará unas cuantas semanas, así que espero empezarlo el próximo fin de semana. Y esta vez me llevaré la cámara, no quiero que un rincón así me pille por sorpresa otra vez. Seguiremos informando.

Dedicated

Sovint passa que vols començar una història i no saps per on fer-ho. És evident que tot comença pel principi, però a vegades els principis estan amagats, o quan tu creus que comences, algú altre ja ha acabat o està al mig del camí, o ni tan sols sap que el camí existeix. No parlo d’històries escrites, sinó de les altres, històries personals, d’amics, amigues, amors, família, feines... Històries que sempre superen la ficció, i que tot i que no ho sembli, segueixen moltes vegades el mateix patró. El que passa és que tenim el cap en altres llocs, i la vida no és un llibre, per tant els capítols i les pàgines estan desordenades, i els personatges tenen més vida pròpia que els de les novel·les, és a dir, que mai saps quan hi haurà un gir en el guió.

I són aquests petits girs del guió, aquests personatges que m’envolten, els que donen sentit a la meva vida. I m’agrada, de tant en tant, parar un moment, i imaginar que sóc la protagonista del meu propi conte, i que tots i totes les que passeu per la narració hi contribuïu d’una manera única i especial. Com va dir en Txekhov, si al començament d’un relat s’ha dit que hi ha un clau a la paret, aquest clau ha de servir al final perquè el protagonista hi lligui la corda amb què es penjarà (o alguna cosa per l’estil).

És evident que també hi ha claus que una voldria que no tornessin a sortir mai més al relat, i que no tinguessin cap mena d’importància, però suposo que aquests petits inconvenients van amb la feina de ser un personatge literari. Però centrem-nos, que estic perdent el fil i m’estic deixant la dedicatòria del títol, i suposo que si el clau ha de tenir significat, el títol també, no?

Òbviament no calen noms... espero que tot et vagi bé en aquesta nova aventura. Gràcies per tots els moments d’aquests dos anys i escaig, i pels que ens queden!! Gràcies per les converses, fins i tot per les discussions, pel suport, per l’amabilitat i la diplomàcia (sobretot la diplomàcia!!!) i per ser un d’aquells personatges silenciosos que apareixen al capítol del mig, desconcertant qui llegeix, que no sap ben bé quin serà el seu paper en el relat, i que poc a poc es van convertint en imprescindibles.

Ádh mór ort!

Como la vida misma

Va perdre les claus un dia qualsevol. Segurament no sap quan ni com ni a on. Simplement, en el moment que les necessitava no les va trobar. “Impossible!” es va dir a si mateix. “Si sempre les duc al mateix lloc precisament per no perdre-les”.

El primer dia va buscar a totes les butxaques: pantalons, jaquetes, abrics, camises... Res de res. El segon dia, va escorcollar tota la casa. Potser al calaix del moble del rebedor? No. La tauleta de nit? Tampoc. Res. El tercer dia, va interrogar la família, les amistats, el veí de la porta del costat. Igual resultat. Res. Ningú les havia vist, ningú les havia agafat. Al final, després de tres dies, va haver d’acceptar la realitat i assumir que havia perdut les claus i que probablement no les trobaria mai.

Jo encara no el conec. Però vaig trobar les seves claus dissabte al matí, al costat del semàfor que hi ha davant de casa. Vaig mirar a un costat i l’altre, per si de cas veia algú amb cara despistada buscant alguna cosa. Res. Així que vaig guardar les claus, no sé ben bé per què. Potser per si de cas algun dia descobreixo què obren.

De moment ja tinc una història.

Mi casa

Mis cuatro paredes, mis escasos 20 metros cuadrados, mis vecinos que no conocen el silencio, mi colegio de la esquina a las 8 de la mañana, mis 40 minutos en metro, mi frío polar en invierno, mi calor sofocante en verano. Mi fauna urbana paseándose a sus anchas.

Mi café de la mañana, mi vecino cantarín, mi geranio blanco, mis fotos, las de otras… las huellas de mi familia en los rincones, mi mapa del mundo, tu calor acogedor en invierno, el frescor de la corriente en verano, las hojas de mi árbol que suena como la lluvia.

Mi lagartija y mi tortuga.

PD: gracias por la foto, nix!

Adiós, pequeña!!

Te echaremos de menos...