Foto: El País, 9 d'octubre de 2009

Avui he llegit una notícia a El País, sobre un zoo de Gaza que ha pintat ratlles negres sobre els rucs perquè la canalla es faci una idea de com són les zebres. Portar una zebra a Gaza és molt car i molt complicat, degut (a més del preu de la pròpia zebra) al bloqueig israelià i a la dificultat per fer entrar o sortir qualsevol cosa a través de les fronteres.

Aquesta notícia m’ha provocat una confusió de sentiments: d’una banda, la indignació de sempre quan es parla de Gaza, d’altra, la tendresa per aquests nens i nenes que, malgrat tot, conserven certa innocència com per creure’s (o fer veure que es creuen) l’engany de les zebres – ruc.

Evidentment, no poder veure una zebra de veritat és quelcom sense importància si tenim en compte la realitat en la que viuen aquests infants. Però sovint són les coses sense importància les que ens omplen el dia de somriures, no?

Ja em perdonareu la novetat de comentar notícies, però és que m’he quedat sorpresa i pensativa. No vull ni pensar a quin animal li tocarà substituir a la girafa.