Ella havia nascut pobra. La seva família no era de les pobres de la ciutat,
però tenien moltes dificultats per arribar a fi de mes. Podien menjar i anar a
escola, però mai anaven a fer un àpat a un restaurant, i la seva roba era la
més passada de moda al pati de l’escola, perquè abans l’havien feta servir la
seva germana gran, un parell de cosines i potser fins i tot alguna veïna. Per
això valorava tant, ara que s’havia fet gran, la seva sort. Perquè a base de
molt estudiar, moltes vacances treballades, moltes hores extres a feines mal
pagades, havia aconseguit arribar allà on volia. Un càrrec important a una
empresa important, despatx amb finestrals a l’edifici més alt de la ciutat, un
bon sou, cotxe d’empresa, extra per a despeses personals... a diferència de la
seva mare, no havia de patir per quants diners quedaven al banc, o quant
costava un vestit. Es podia permetre comprar-se coses boniques sense haver de
mirar l’etiqueta abans. Va viatjar per tot el món, per negocis i per plaer, va
tastar menjars i amants exòtics, va visitar museus amagats, va ballar sota mil
envelats, va prendre el sol als iots dels poderosos...
A vegades tancava els ulls i no podia creure’s la seva sort, com havia
canviat la seva realitat, la seva vida, en qüestió de pocs anys. Va cometre
l’error de pensar que duraria per sempre.
Però tot canvia, tot acaba, tot cau. I així va caure la borsa, la seva
empresa i el seu cap de directiva. Aturada, a una edat difícil i massa formació
i experiència pel món laboral del moment, aviat va començar a tenir problemes
econòmics. Unes inversions arriscades, un mal consell i una traïció la van
portar al carrer. Ella, que tot ho tenia. Ara només podia conservar allò que
pogués carregar. La resta, llast. Dormia als albergs i als parcs de la ciutat,
perquè li recordaven el seu perdut jardí. Menjava el que altres llençaven,
vestia roba heretada de desconegudes.
Quan feia un mes que vivia al banc que ja anomenava “casa meva”, va
trobar-se una maleta plena de diners. No s’ho podia creure. Tanta sort alhora
no podia ser veritat. Va buscar un indret amagat on comptar els diners. N’hi
havia prou per començar de nou. Per donar l’entrada d’un pis de lloguer,
comprar una mica de roba decent, buscar feina... la vida que creia que mai no
tornaria a tenir, es perfilava de nou com a possible. Encara un miratge,
potser, però ben visible.
Només ho va comentar amb el seu millor amic. Va demanar-li consell, perquè
estava atabalada i no podia pensar amb claredat. Necessitava algú que la fes
tocar de peus a terra. El seu amic li va dir que anés amb molt de compte. Que
segur que hi havia una trampa, era impossible tanta sort després de tanta
desgràcia, i tan d’hora... A ningú li passa això, i si passa, sempre acaba
cridant la mala sort, com una mena de maledicció. “Tu ja has estat rica molt de
temps, no en fa gaire”, li digué. “Ara no et toca, és massa d’hora”. Aleshores
va començar a tenir por. Por de perdre els diners, de que algú li robés, de no
saber com fer-los servir de la millor manera. Va tenir tanta por que es va
convèncer que era massa aviat per a tanta fortuna, i va deixar la bossa amb els
diners allà on l’havia trobada.