Una vegada, algú amb problemes dels que qualsevol de nosaltres anomenaríem "seriosos" li va preguntar què és el que ella feia malament. La gent del seu voltant tenia problemes d'addiccions, de diners, de violència. No se'n sortien. Maltractaven qui intentava ajudar-los, mentien a les seves famílies, s'enganyaven, els receptaven tranquil·litzants...
Aparentment, ella era "normal". Tenia una parella normal que l'estimava. Tenia una feina normal que li agradava i que no li pagaven pas malament. Tenia amics i amigues normals amb qui anar de tant en tant a fer una cerveseta, tot tan normal. Estudiava idiomes a les tardes, per ocupar la ment i que no se li rovellés. Sense problemes. Aparentment.
Perquè després de moltes parelles que, normalment, desapareixien ràpidament de la seva vida, d'amics i amiques que, normalment, s'acabaven perdent cadascú en el seu camí, després de feines satisfactòries i que no estaven pas mal pagades però que, normalment, la buidaven al cap de pocs mesos... després de tot això va ser capaç de respondre la pregunta que li havien fet tants anys enrere: el que jo faig malament és viure.
