divendres, 15 de maig del 2009

Aquesta setmana està sent de les difícils de veritat. Perquè veig patir gent que m’estimo i no puc fer-hi res per evitar-ho. Perquè he estat pensant en com n’és de fràgil, la vida, com s’acaba en dues hores. Com la mort fa els seus plans sense comptar per res amb els teus. És igual que haguessis d’anar a treballar, que haguessis quedat amb el teu fill per veure el partit del Barça, potser a celebrar el primer títol del probable trio de copes.

Ningú vol que li arribi l’hora, ni a si mateix ni als seus, òbviament. Però hi ha tants altres moments... justament ara?

Et trobarem a faltar, Paco...

Petit, estic amb tu, t’estimo!