“En què estàs pensant?”

Un dia qualsevol, et lleves pel matí i tot és com sempre: fas un cafè, agafes el metro (la bici no té llums, i qualsevol s’hi arrisca!), arribes a la feina, prens un altre cafè, però...

Passes el dia pensant, donant-hi voltes, una vegada i una altra. No pots deixar-ho. És com quan vas a dormir i no pots, per molt cansada que estiguis, per molta son que tinguis, perquè el teu cap s’entesta en tornar a repassar el dia de principi a fi, i va tan ràpid que no el pots parar. Ni ovelles, ni til·la, ni res. Acceptes la nit d’insomni i la passes com pots, esperant ja la migdiada que faràs demà quan tornis a casa.

Doncs això, fas voltes i més voltes, i t’agradaria entendre què passa, però els pensaments són tan eteris que quan comences a agafar el fil d’un, se t’escapa. Com els somnis. Com intentar recordar els somnis. No saps com dir-ho, no trobes les paraules, no pots explicar-ho a la gent (si no ho entens ni tu, què has d’explicar, a la gent?), així que quan et pregunten “en què estàs pensant?”, l’única cosa que pots dir, amb un somriure absurd, és “en res, tonteries... has pensat mai que és curiós que les pastanagues creixin en vertical?”.

Rectificar es de sabios (y de sabias)

Per sort, hi ha dies en que la vida sembla menys complicada. Tot i els reptes, i la por al futur, i no tenir finestres, de tant en tant el temps és un regal.

I només cal que algú et saludi amb un gest amable, que arribi la trucada que esperes, o que simplement et diguin adéu amb un somriure sincer. No sempre tot ha de ser difícil, no?

Ara no podran dir que sempre em queixo...

Sí, avui ha valgut la pena!

Sorry

Siento no ser quien queréis que sea. Siento decepcionaros con cada decisión. Siento ser egoísta, infantil, indecisa, inconstante y vivir en la indefinición del gris. Siento hacerle daño a la gente que quiero, siento que alguien pierda el sueño por algo que dije o hice.

Pero no puedo sentir enfadarme cuando me juzgan, cuando me utilizan, cuando me aplican normas que otros ignoran, cuando me traicionan y encima quieren que sea culpa mía. No me da la gana de sentirlo. Lo siento.

(Breus) Cròniques madrilenyes

porres, feina, pluja, desencís, goya, organillo, el bosco, montera, gran via, més pluja, més desencís (per què sempre aquesta associació d'idees?)
propera estació: canya i bocata calamars. poc poètic...
demà, fi de trajecte.

Crónicas madrileñas

De Colombia a Tribunal pasando por Nuevos Ministerios... Todo el día con la canción de Sabina en la cabeza (Tirso de Molina, Sol, Gran Vía, Tribunal...)

Una especie de nostalgia rara, como si me hubiera ido de aquí hace tiempo, ésta fuera mi casa y acabara de volver. La sensación de pasear por calles conocidas, de creer cruzarme con una cara familiar, de no perderme en el metro, de recordar otras veces, otra vida, otro sentimiento. Extraño, la verdad. No lo esperaba.

Y lo mejor de todo, volver a las cercanías de aquella librería de viejo (y de postal) y encontrar lo que promete ser una pequeña joya del cuento.

Mañana más, aunque pinta día de trabajo duro. Pero seguro que queda un hueco para callejear por esta ciudad a la que de veras no creo que le falten caricias y abrazos.