Mai vaig creure que em tocaria viure una època així. Mai vaig pensar que patiria per pagar el lloguer, que em passaria quatre anys sense anar de vacances, que no podria seguir estudiant a la universitat per manca de diners. Que m'aprendria els preus de les coses i aniria de botiga en botiga buscant les ofertes. Que resaria a déus en els que no hi crec per conservar una feina que ja ni tan sols m'agrada, en la que no aprenc, amb un contracte temporal a temps parcial, amb una indefinició total i a la qual no aporto res en absolut. Que per fi faria una mica d'exercici, en concret una hora diària, caminant, però no per convenciment ni ganes d'estar en forma, sinó perquè he prioritzat les despeses i el transport públic és un luxe que només em puc permetre en casos de veritable caminada a la vista. Això sí, ho compenso amb una alimentació cada cop pitjor, perquè un quilo de mongetes verdes val 6€ i un d'arròs no arriba a l'euro. 

Mai vaig pensar que coneixeria a tanta gent sense feina, sense diners per pagar les factures, que sobreviu, tot i tenir estudis i oficis, gràcies a l'ajuda de les seves famílies, a aquest matalàs social que afortunadament la majoria té. Mai vaig creure que les meves amistats patirien per pagar el rebut de la llum, que posposaríem les trobades als bars per manca d'efectiu per pagar les cerveses, o que les sortides nocturnes als locals de rock de la ciutat es convertirien en sopars casolans on cadascú aportaria una recepta en un tupper d'anar i tornar. Les cerveses d'importació s'han convertit en ampolles de litre, les marques blanques han substituït a d'altres amb les que vam créixer, i de les quals seguim cantant les cançonetes publicitàries. 

Mai vaig pensar que tornaria a veure cues davant l'oficina de l'atur, joves fumant avorrits als bancs dels parcs a les 11h del matí, famílies esperant a les portes de les esglésies, roba de segona mà per a pobres, no per a moderns. 

Mai vaig pensar que passaríem per tot això perquè ja hi vam passar de petites, quan a casa els diners eren escassos, quan la cua de l'INEM era tan llarga que havíem demanar la gent que hi era que ens deixés passar per anar a escola, perquè arribaven - i passaven amb escreix - al nostre portal. Ens vam creure que si estudiàvem, si treballàvem i ens llevàvem ben d'hora, no ens podia parar ningú.  

Això ho vaig escriure a finals de 2012, però no se'm fa anticuat a mitjans 2015.