Nuestras manos

acariciar, besar, curar, dibujar, escribir, fotografiar, gustar, herir, inventar, jugar, morder, nada, oler, pecar, querer, remar, saborear, tentar, unir, volar...

me faltan algunas letras, pero hay todo un abecedario entre nuestros dedos!


gràcies per les fotos i els somriures, Sònia!

Funky days are back again...

Després d’un interminable període d’hivernació, va tornar a treure el cap per una petita obertura per on es començava a veure un raig de sol.

Al principi la va cegar aquella llum a la que s’havia desacostumat durant el temps que va durar el seu tancament. Els ulls li picaven, li costava enfocar la vista, alguna llàgrima va brollar per tal d’alleujar-la una mica. Tot i així, va haver de fregar-se les parpelles per poder començar a intuir el que tenia al davant.

De sobte havia arribat l’estiu. Durant el tancament no havia estat conscient de res, ni tan sols del pas del temps. Però ara la rebia aquell sol encegador, la seva llum blanca sobre els arbres, fent pampallugues sobre les ales de les papallones que poblaven efímerament el bosc. Va parar l’orella: brunzit d’abelles, les fulles dels arbres mogudes pel vent, les cries dels ocells nervioses als nius, la remor de l’aigua del riu. Les olors de les flors i la resina li omplien els pulmons amb ganes de viure.

Va decidir seure una estona vora el riu, a veure i escoltar com la corrent jugava amb les roques del llit, creant a cada moment escultures d’aigua tan diferents com irrepetibles. Devia ser allà que es va quedar adormida, bressolada pel bosc, els sentits delectats per la cançó de bressol que la natura cantava per a ella.

Quan va despertar, després d’uns moments de confusió per no recordar on estava, es va adonar que no havia sortit del cau, sinó de darrera una pila de papers. I que el primer que havia vist no era el bosc, sinó el plàtan del carrer al qual donava la seva finestra. No hi havia papallones, com a molt algun borinot despistat. El brunzir de les abelles era el trànsit de la avinguda veïna, i devia ser l’hora de dinar, perquè del bar de sota pujava olor de croquetes acabades de fer.

Les llàgrimes van tornar a pujar-li als ulls.

Missing

És curiós com les presències i els compromisos canvien amb la tècnica i la modernitat...

Últimament no paro de trobar-me gent (físicament) que em demana quan caram penso actualitzar el blog, que no hi ha manera de saber què és de mi!

Curiós perquè a aquesta gent la veig a concerts, sopars, terrassetes d'estiu (un "visca!" per a qui les va inventar!), i parlem, de com van les coses, què estàs fent aquests dies, sí, ja he rebut el teu SMS, gràcies per recordar-te'n, etc. Però això sí, la frase final sempre està esperant: "i el blog? quan l'actualitzes?"

Bàsicament aquest post és per fer una declaració d'intencions: estic viva (física i virtualment), i tinc unes ganes boges de posar-me a escriure... i de moment aquí s'ha d'acabar la història, només de moment. Aquesta muntanya de papers que tinc a l'esquerra amenaça d'empassar-se'm sense cap mena de metàfora si no li faig cas i la vaig buidant.

Espereu-me! Plis!