Política sexual

Volia fer un apunt sobre la conferència a la que vaig assistir dilluns passat, però la Soniete se m'ha avançat. Cosa que no és pas estranya, tenint en compte el ritme de publicació que porto, no?

Vaja, jo volia dir més o menys el que ha dit ella, que va compartir la tarda amb mi i amb un munt de dones més. Pocs homes, malauradament, es veu que no els hi interessen, "les coses de dones". Llàstima que aquestes coses de dones no siguin només nostres, sinó que ens inclouen a totes i a tots, perquè com deia la conferenciant (des de fa ja 40 anys), la Kate Millett, tot allò que és personal és polític, tot allò que passa a l'esfera de la vida privada no es pot separar ni es pot entendre sense allò que passa en la vida pública, en les esferes de presa de decisions, en els poders econòmics.

D'aquella tarda de dilluns em quedo amb el seu bon humor (impagable anècdota sobre Yoko), l'optimisme de saber que estem en el bon camí, tot i que encara en queda molt, de camí, per endavant. Amb el pesimisme i la sorpresa (sí, sorpresa, tot i que hagi estat així des de fa segles) de que nosaltres, les dones, que representem - oficialment - el 51% de la població del planeta, només en posseïm un 1%. I amb el consell que va repetir insistentment: passi el que passi, corre, corre fins a arribar a un altre lloc, corre, corre, i no et deixis atrapar mai...

Ducks in Central Park

Una vegada vaig conèixer un home peculiar. Era un anglès que vivia a Barcelona. En aquelles èpoques jo estudiava el seu idioma i aprofitava qualsevol ocasió per practicar-lo. Aquell home se'm va acostar, al carrer, com a les pel·lícules, i em va demanar el meu nom. Jo vaig respondre amb la veritat. Aleshores va començar a parlar d'una teoria que feia anys estava desenvolupant, sobre com és de curiós que les persones tinguem un nom, el mateix, tota la vida, quan en realitat som tan diferents en cadascuna de les seves etapes.

Per problemes burocràtics que li semblaven estúpids no podia canviar-se de nom de manera formal cada cert temps, i la gent tenia massa arrelat el costum d'anomenar-lo pel seu nom, així que de manera informal tampoc no se'n va sortir gaire. Per posar-hi una mica de remei, o per una mena de justícia poètica (crec que va fer servir aquestes paraules), havia decidit anomenar al seu gos d'una manera diferent cada dia.

Jo li vaig demanar si no trobava que potser li estava provocant un trauma de personalitat múltiple, al seu gos. S'ho va pensar una estona, i va arribar a la conclusió de que pagava la pena una mica de confusió a canvi de poder gaudir de tots els noms fantàstics que volten pel món, tastant una mica de cada un d'ells.

Després de fer-la petar una estona, es va adonar que arribava tard a no sé on i va haver de marxar, deixant-me allà on m'havia trobat. Mentre caminava, jo em vaig quedar mirant-lo, preguntant-me com es devia dir el gos, aquell dia. Com si hagués endevinat el que estava pensant, perquè en el fons resultava una mica evident, es va girar i em va cridar:

- Holden!! That's his name, today!

We'll miss you, Mr. Salinger.

Brindis

Per tal de no acabar el 2009 com vam acabar el 2008, aquest any farem un brindis:

per la meva família
pel meu nucli familiar (que es veu que no és ben bé el mateix)
per les meves amigues i amics (els que estan a prop tot i estar lluny i vice versa)
per les meves ex-companyes de feina, que cada dia estan més a prop de ser amigues de les bones :P
pels ex-companys, que tampoc van mal encaminats (per quan un only men? jo vindria...)
per la meva companya "cuentista"
per la meva companya i el meu company de feina (& co.)
pels que comencen de nou. amb por, però allà van!
per la gent del barri (o Eastenders...)
pels que acaben d'arribar, a això del món i la vida
pel Paco
per la Míriam

que el 2010 ens porti allò que el 2009 es va descuidar donar-nos...

va, feu un brindis, que sé que hi sou...

Amo a Liniers!

original en www.lanacion.com.ar

Hotza!

Marxem en busca del fred que aquest any es resisteix... segons les previsions, és probable que ens trobem amb la neu, fins i tot. No sé si els reconeixeré, sembla que fa segles que no els veig, a cap dels dos. És estrany, perquè també sembla que fa molt i molt de temps que va marxar l’estiu. Serà cosa del canvi climàtic i la previsible i possible inutilitat de la cimera de Copenhaguen?

En qualsevol cas, el que segur que trobarem serà bona companyia, bon beure i bon menjar, que per això es viatja, no? ;-)

Ens veiem a la tornada, aneu pensant a comprar les entrades del circ, que les tradicions són les tradicions!

25 de noviembre

Me gustan las mujeres. Me gusto yo, mi madre, mis hermanas... Me gustan mis amigas, mis compañeras de trabajo y de gimnasio. Me gusta oírlas hablar de sus cosas, reír a carcajadas, susurrar secretos. Me gusta el concierto de tacones en la escalera del metro. Me gustan sus perfumes, sus colores de cabello a veces inverosímiles, sus medias con carreras, sus ojeras de lunes, sus caderas generosas.

No me gusta que me griten, que me digan que soy una histérica, que no me entero o que no sirvo. No me gusta que me empujen, que me peguen o me hagan chantaje. No me gusta que me hagan todo esto en casa, delante de mis hijos. Ni en la calle, delante de todo el mundo. Ni a solas él y yo.

Basta de violencia contra las mujeres.

Principi 3:

L'infant té dret, des del seu naixement, a un nom i una nacionalitat

Declaració dels drets dels infants, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides l'any 1959

La foto està feta a Nablús, Palestina, l'estiu de 2006