Funky days are back again...

Després d’un interminable període d’hivernació, va tornar a treure el cap per una petita obertura per on es començava a veure un raig de sol.

Al principi la va cegar aquella llum a la que s’havia desacostumat durant el temps que va durar el seu tancament. Els ulls li picaven, li costava enfocar la vista, alguna llàgrima va brollar per tal d’alleujar-la una mica. Tot i així, va haver de fregar-se les parpelles per poder començar a intuir el que tenia al davant.

De sobte havia arribat l’estiu. Durant el tancament no havia estat conscient de res, ni tan sols del pas del temps. Però ara la rebia aquell sol encegador, la seva llum blanca sobre els arbres, fent pampallugues sobre les ales de les papallones que poblaven efímerament el bosc. Va parar l’orella: brunzit d’abelles, les fulles dels arbres mogudes pel vent, les cries dels ocells nervioses als nius, la remor de l’aigua del riu. Les olors de les flors i la resina li omplien els pulmons amb ganes de viure.

Va decidir seure una estona vora el riu, a veure i escoltar com la corrent jugava amb les roques del llit, creant a cada moment escultures d’aigua tan diferents com irrepetibles. Devia ser allà que es va quedar adormida, bressolada pel bosc, els sentits delectats per la cançó de bressol que la natura cantava per a ella.

Quan va despertar, després d’uns moments de confusió per no recordar on estava, es va adonar que no havia sortit del cau, sinó de darrera una pila de papers. I que el primer que havia vist no era el bosc, sinó el plàtan del carrer al qual donava la seva finestra. No hi havia papallones, com a molt algun borinot despistat. El brunzir de les abelles era el trànsit de la avinguda veïna, i devia ser l’hora de dinar, perquè del bar de sota pujava olor de croquetes acabades de fer.

Les llàgrimes van tornar a pujar-li als ulls.

Missing

És curiós com les presències i els compromisos canvien amb la tècnica i la modernitat...

Últimament no paro de trobar-me gent (físicament) que em demana quan caram penso actualitzar el blog, que no hi ha manera de saber què és de mi!

Curiós perquè a aquesta gent la veig a concerts, sopars, terrassetes d'estiu (un "visca!" per a qui les va inventar!), i parlem, de com van les coses, què estàs fent aquests dies, sí, ja he rebut el teu SMS, gràcies per recordar-te'n, etc. Però això sí, la frase final sempre està esperant: "i el blog? quan l'actualitzes?"

Bàsicament aquest post és per fer una declaració d'intencions: estic viva (física i virtualment), i tinc unes ganes boges de posar-me a escriure... i de moment aquí s'ha d'acabar la història, només de moment. Aquesta muntanya de papers que tinc a l'esquerra amenaça d'empassar-se'm sense cap mena de metàfora si no li faig cas i la vaig buidant.

Espereu-me! Plis!

Perduda entre els números del pressupost que estava intentant quadrar, no va sentir el telèfon mòbil que sonava insistentment. Bé, sí que el va sentir, però com un soroll de fons, com el so ambiental d’una pel·lícula, sense parar-hi gaire atenció.

Només quan el timbre de l’aparell va deixar de sonar i el silenci – relatiu, com sempre al nostre entorn – va tornar a l’habitació, es va adonar que l’havia sentit. És curiós com sovint som conscients de la presència de les coses quan no hi són, fins i tot de les més petites. El telèfon que ha deixat de sonar, el parell de botes de muntanya que necessitem aquest cap de setmana però que fa mesos que vam llençar perquè mai no hi anem, a la muntanya, les persones que estimem... des d’allò més profà al més metafòric.

“Bé”, va pensar, “si és important, ja tornaran a trucar”. I va continuar ballant entre els números que, juganers, es negaven a deixar-se a atrapar en la lògica de sumar sempre el mateix. Però el telèfon no va tornar a sonar. Ni aquella tarda, ni mai més. De tant en tant el despenjava per comprovar que hi havia línia. Tot correcte. Fins i tot va trucar a la companyia telefònica per saber si podia ser una avaria, que hi hagués línia però que no rebés trucades. Al teleoperador li va semblar que devia estar molt sola, o molt desesperada, aquella dona. S’imaginava una espècie de maníaca obsessiva que cada dos per tres despenjava el telèfon perquè ningú no la trucava mai. “Què trist”, pensà mentre anava cap a casa seva, al vespre, després de la feina.

Però ella no estava trista, només encuriosida pel misteri del telèfon silenciós. Mai va saber si qui la trucava el dia que ella es perdia en sumes, restes i percentatges tenia alguna cosa important a dir. Al final, va acabar per donar de baixa la línia, perquè no té cap sentit tenir-la operativa si ningú t’ha de trucar, i ella ja sabia com posar-se en contacte amb les persones que li interessaven.

Des d’aleshores, no es sobresalta per un timbre inoportú, ni pensa que s’està perdent quelcom massa important, ni té la impressió d’assabentar-se de coses que no ho són gens, d’importants, ni té por de no poder atendre la trucada, ni està disponible les vint-i-quatre hores del dia. De tant en tant li sembla sentir de nou la melodia del seu telèfon mòbil, però és només una il·lusió.

Una trampa del silenci.

Con esto me conformo

Sin duda, la frase del viaje! Y la gran pregunta: ¿qué nos lo impide?

14 de mayo, nada que celebrar...

En todas las historias hay, como mínimo, dos versiones. A algunas personas les parecerá que 60 años son todo un logro, algo que celebrar, una pequeña gota en un mar de siglos por venir. Un motivo de alegría, una gran fiesta.

A otras, 60 años les parecerán demasiados, una eternidad que – por definición – nunca termina. Después de 60 años soportando una situación insoportable, el pueblo palestino sigue ahí, a pesar del olvido y la indiferencia. Ahí sigue y también celebra la derrota, la naqba, el desastre, la catástrofe.

Yo por mi parte celebraré el recuerdo de Palestina, el calor de su gente y su valentía, su acogida, su esperanza, e intentaré cumplir así el encargo que me hicieron: no nos olvidéis.

Outro aniversário...

Soy El guardián entre el centeno...

...de J.D Salinger. Si tuviera que elegir el libro que sería si las personas fuéramos libros, ése sería el mío. Porque la primera vez que lo leí pensé que ése sería el libro que yo escribiría si supiera escribir, que ésas eran las palabras que yo buscaba para expresar lo que sentía, y que, como Holden, yo también quería saber qué pasaba con los patos y el estanque de Central Park en invierno. Todo eso se ha ido confirmando en las sucesivas relecturas, además de la sorpresa de no poder parar nunca de leer, aunque ya sepa cómo acaba la historia, aunque cada vez entienda un poco menos a Holden, porque yo crezco pero él sigue teniendo diecisiete años.

Quizás El guardián entre el centeno hubiera sido la segunda parte de Peter Pan si Barry hubiera vivido el tiempo suficiente para escribirlo, no sé. Sólo sé que me costó mucho elegir cuál de las dos historias es más yo. ¿Típico?

Y vosotr@s, ¿qué libro seríais?

Bona diada a totes i tots!!!

http://www.escueladeescritores.com/article1714.html