Després d’un interminable període d’hivernació, va tornar a treure el cap per una petita obertura per on es començava a veure un raig de sol.
Al principi la va cegar aquella llum a la que s’havia desacostumat durant el temps que va durar el seu tancament. Els ulls li picaven, li costava enfocar la vista, alguna llàgrima va brollar per tal d’alleujar-la una mica. Tot i així, va haver de fregar-se les parpelles per poder començar a intuir el que tenia al davant.
De sobte havia arribat l’estiu. Durant el tancament no havia estat conscient de res, ni tan sols del pas del temps. Però ara la rebia aquell sol encegador, la seva llum blanca sobre els arbres, fent pampallugues sobre les ales de les papallones que poblaven efímerament el bosc. Va parar l’orella: brunzit d’abelles, les fulles dels arbres mogudes pel vent, les cries dels ocells nervioses als nius, la remor de l’aigua del riu. Les olors de les flors i la resina li omplien els pulmons amb ganes de viure.
Va decidir seure una estona vora el riu, a veure i escoltar com la corrent jugava amb les roques del llit, creant a cada moment escultures d’aigua tan diferents com irrepetibles. Devia ser allà que es va quedar adormida, bressolada pel bosc, els sentits delectats per la cançó de bressol que la natura cantava per a ella.
Quan va despertar, després d’uns moments de confusió per no recordar on estava, es va adonar que no havia sortit del cau, sinó de darrera una pila de papers. I que el primer que havia vist no era el bosc, sinó el plàtan del carrer al qual donava la seva finestra. No hi havia papallones, com a molt algun borinot despistat. El brunzir de les abelles era el trànsit de la avinguda veïna, i devia ser l’hora de dinar, perquè del bar de sota pujava olor de croquetes acabades de fer.
Les llàgrimes van tornar a pujar-li als ulls.
Al principi la va cegar aquella llum a la que s’havia desacostumat durant el temps que va durar el seu tancament. Els ulls li picaven, li costava enfocar la vista, alguna llàgrima va brollar per tal d’alleujar-la una mica. Tot i així, va haver de fregar-se les parpelles per poder començar a intuir el que tenia al davant.
De sobte havia arribat l’estiu. Durant el tancament no havia estat conscient de res, ni tan sols del pas del temps. Però ara la rebia aquell sol encegador, la seva llum blanca sobre els arbres, fent pampallugues sobre les ales de les papallones que poblaven efímerament el bosc. Va parar l’orella: brunzit d’abelles, les fulles dels arbres mogudes pel vent, les cries dels ocells nervioses als nius, la remor de l’aigua del riu. Les olors de les flors i la resina li omplien els pulmons amb ganes de viure.
Va decidir seure una estona vora el riu, a veure i escoltar com la corrent jugava amb les roques del llit, creant a cada moment escultures d’aigua tan diferents com irrepetibles. Devia ser allà que es va quedar adormida, bressolada pel bosc, els sentits delectats per la cançó de bressol que la natura cantava per a ella.
Quan va despertar, després d’uns moments de confusió per no recordar on estava, es va adonar que no havia sortit del cau, sinó de darrera una pila de papers. I que el primer que havia vist no era el bosc, sinó el plàtan del carrer al qual donava la seva finestra. No hi havia papallones, com a molt algun borinot despistat. El brunzir de les abelles era el trànsit de la avinguda veïna, i devia ser l’hora de dinar, perquè del bar de sota pujava olor de croquetes acabades de fer.
Les llàgrimes van tornar a pujar-li als ulls.
2 comentaris:
Ei!
Que no s'enteri la teva jefa que et quedes dormida a la feina , jeje, després diràs que vas agobiada... si tens temps de somiar que estàs en un lloc millor i l'angoixa et deixa viure...
Jo de gran vull ser com tu. Em sembla que rapapiejas.
Per cert, m'ha agradat, al principi em feia enveja pro després m'ha fet riure. Aixó és somiar desperta
Un petó.
És que si a sobre de no tenir ni una trista finestra, no puc ni parar cinc minuts a somiar desperta... snif!
Publica un comentari a l'entrada