Resulta que demà, dia 12 de juny, és el meu aniversari. I resulta que el comparteixo amb el Conveni núm. 182 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), dedicat al treball infantil, i que enguany fa deu anys. És per això que demà és també el Dia mundial contra el treball infantil.

Jo no sé si aquests dies internacionals, mundials i universals serveixen de gaire. Si més no, per cridar l'atenció, encara que sigui només durant un dia, sobre temes diversos.

Aquest any 2009, el Dia mundial contra el treball infantil està centrat en les nenes, perquè elles pateixen condicions diferents a les dels nens treballadors, i perquè cal fer èmfasi en la seva educació, ja que són les primeres en deixar d'anar a escola.

Doncs això, aquest és el meu petit gra de sorra a un altre dia internacional d'aquests que passen cada dia, però al qual li tinc un "carinyo" especial, ja em perdonareu la preferència...

Més informació sobre la campanya a la pàgina de l'OIT

Montserrat, 24 de maig de 2009

Té nassos que el que anava menys cansat (i sempre el primer, com és tradició) fos el gos...

Em sembla que ens queden molts camins de muntanya abans no estem a la seva alçada!

Suggeriments per la propera? No us passeu, que tret del gos i Sport Billy, la resta som d'allò més urbanites!!!

Aquesta setmana està sent de les difícils de veritat. Perquè veig patir gent que m’estimo i no puc fer-hi res per evitar-ho. Perquè he estat pensant en com n’és de fràgil, la vida, com s’acaba en dues hores. Com la mort fa els seus plans sense comptar per res amb els teus. És igual que haguessis d’anar a treballar, que haguessis quedat amb el teu fill per veure el partit del Barça, potser a celebrar el primer títol del probable trio de copes.

Ningú vol que li arribi l’hora, ni a si mateix ni als seus, òbviament. Però hi ha tants altres moments... justament ara?

Et trobarem a faltar, Paco...

Petit, estic amb tu, t’estimo!

El meu top ten (sense ordre, seria incapaç d’escollir!)

- El vigilant en el camp de sègol, J. D. Salinger
- Cims borrascosos, E. Brontë
- Cien años de soledad, G. García Márquez
- Hamlet, W. Shakespeare
- Rayuela, J. Cortázar
- Anna Karenina, L. Tolstoi
- La transformació, F. Kafka
- El despertar, K. Chopin
- El senyor de les mosques, W. Golding
- Sentit i sensibilitat, J. Austen

Òbviament, en falten un munt, però els top ten és el que tenen, que són ten!!!

I vosaltres, quins afegerieu?

Feliç diada de Sant Jordi a tothom!

Per cert, no us perdeu la il·lustració de Sant Jordi a http://www.elaticodenoelia.blogspot.com/

Este año tenía más ganas que otros de darle la bienvenida. Siempre tenía ganas de verla, de sentirla, de oírla, porque siempre era un placer compartir con ella los días que se alargan casi imperceptiblemente, al calor del un sol tenue que promete ir ganando intensidad.

Este año la echaba mucho de menos. Le faltó al iniciar nuevos proyectos, nuevas relaciones, nuevas realidades y sueños. Pero su recuerdo siempre le daba ánimos. La perspectiva de volver a encontrarse con ella en unos meses le alegraba la vida. Y cuando la veía, eterna, suspendida en las fotos que adornaban su casa, se hacía más intensa la necesidad de volver a sentirla sobre su piel.

Y es que aquel año, el verano había dejado paso directamente al invierno. El otoño se esfumó. No hubo hojas muertas durante semanas en el paseo, las temperaturas bajaron sin previo aviso. La gente huyó de la playa abandonando allí sus toallas, escapando del frío. Y al llegar a casa rescató la ropa de abrigo del fondo de los armarios, altillos y baúles.

Dada esta extraña circunstancia, llegó a pensar que ella no vendría. Ella es así, voluble, inestable, y cualquier cosa podía hacerla cambiar de opinión. Pero ella ha venido. Está en la puerta, esperando que la reciban. No puede entrar hasta que no sea el momento, pero ya está lista, impaciente como siempre. Ojalá que nada ni nadie nos prive jamás de la primavera.

M'agraden els mercats!

Galway

Avignon

Barcelona

Ahir em van fer un regal. Un regal en forma de pel·lícula. No conec les persones que me’l van fer, el regal. No sé res de les seves vides, d’algunes no sé ni el nom. Però els hi vull agrair el que van fer per mi ahir.

Perquè feia temps que no sentia al cine. I dic sentir en el seu sentit més ampli. Aquella gent eren part de la meva vida, aquelles persones fictícies de la pantalla eren jo mateixa, totes elles, en una comunió irreal i impossible. Jo sóc les seves contradiccions, les seves pors, la seva valentia i la seva covardia.

Revolutionary Road c’est moi.