Como la vida misma

Va perdre les claus un dia qualsevol. Segurament no sap quan ni com ni a on. Simplement, en el moment que les necessitava no les va trobar. “Impossible!” es va dir a si mateix. “Si sempre les duc al mateix lloc precisament per no perdre-les”.

El primer dia va buscar a totes les butxaques: pantalons, jaquetes, abrics, camises... Res de res. El segon dia, va escorcollar tota la casa. Potser al calaix del moble del rebedor? No. La tauleta de nit? Tampoc. Res. El tercer dia, va interrogar la família, les amistats, el veí de la porta del costat. Igual resultat. Res. Ningú les havia vist, ningú les havia agafat. Al final, després de tres dies, va haver d’acceptar la realitat i assumir que havia perdut les claus i que probablement no les trobaria mai.

Jo encara no el conec. Però vaig trobar les seves claus dissabte al matí, al costat del semàfor que hi ha davant de casa. Vaig mirar a un costat i l’altre, per si de cas veia algú amb cara despistada buscant alguna cosa. Res. Així que vaig guardar les claus, no sé ben bé per què. Potser per si de cas algun dia descobreixo què obren.

De moment ja tinc una història.