The wall will fall!

29 de noviembre, día de solidaridad con el pueblo palestino

25 de novembre

NUMEN

Ella li va dir que li expliqués una història a cau d'orella, mentre es deixava seduir enmig de l'envelat. Que li expliqués com ho feia per escriure aquelles històries que l'atrapaven, que no podia deixar de llegir, que l'havien fet anar-lo a buscar, sense conèixer-lo, per tota la ciutat, per intentar comprendre què l'inspirava. I sobretot, per què ara feia tant de temps que no havia escrit res.

Aleshores ell va començar a parlar-li de l'altra. De la dona metafòrica que pràcticament li dictava les paraules ben d'hora pels matins, quan la dèria l'atrapava davant la pantalla en blanc. Com els seus dits semblaven obeir una força estranya que ell no controlava, però que al final produïa exactament l'efecte que buscava. Les històries, els personatges s'entrellaçaven, complementant-se perfectament. Brollaven de la llum infantil del dia, del vapor del té calent sobre la taula, dels fanals encara encesos a fora, al carrer fred.

Però ella se n'havia anat feia uns mesos. Una nit va seure davant l'ordinador i no va passar res. La història que tenia al cap no tenia fil ni forma. S'hi va estar hores. Buscant els adjectius, donant voltes a la construcció de les frases, consultant el diccionari de sinònims. Va intentar que fossin els personatges els qui expliquessin la seva pròpia veritat. Res. Va pensar que potser ella havia decidit prendre's un descans. No ho havia fet mai, sempre li havia estat fidel, però potser necessitava parar un temps. Però la blancor de la pantalla va continuar durant setmanes. Definitivament, ella havia marxat. Per això feia mesos que no escrivia. Perquè ja no en sabia. Podia arreplegar unes poques lletres i paraules, fins i tot fer algun petit paràgraf d'agradable lectura, però no podia fer històries, els hi mancava l'alè tebi d'ella.

– On és ella, ara? – li va demanar la dona que ballava amb ell, la de veritat.
– No ho sé – respongué – Però em sembla que mai ja no serà com abans.

I té tota la raó. Perquè ella ha descobert, amb la seva petita fuga, que la seva màgia funciona amb altres, que no necessita l'exclusivitat, ni lligar-se a ningú per sempre.

Es pot dedicar a jugar amb les paraules de tothom, entremaliada i lliure.

“En què estàs pensant?”

Un dia qualsevol, et lleves pel matí i tot és com sempre: fas un cafè, agafes el metro (la bici no té llums, i qualsevol s’hi arrisca!), arribes a la feina, prens un altre cafè, però...

Passes el dia pensant, donant-hi voltes, una vegada i una altra. No pots deixar-ho. És com quan vas a dormir i no pots, per molt cansada que estiguis, per molta son que tinguis, perquè el teu cap s’entesta en tornar a repassar el dia de principi a fi, i va tan ràpid que no el pots parar. Ni ovelles, ni til·la, ni res. Acceptes la nit d’insomni i la passes com pots, esperant ja la migdiada que faràs demà quan tornis a casa.

Doncs això, fas voltes i més voltes, i t’agradaria entendre què passa, però els pensaments són tan eteris que quan comences a agafar el fil d’un, se t’escapa. Com els somnis. Com intentar recordar els somnis. No saps com dir-ho, no trobes les paraules, no pots explicar-ho a la gent (si no ho entens ni tu, què has d’explicar, a la gent?), així que quan et pregunten “en què estàs pensant?”, l’única cosa que pots dir, amb un somriure absurd, és “en res, tonteries... has pensat mai que és curiós que les pastanagues creixin en vertical?”.

Rectificar es de sabios (y de sabias)

Per sort, hi ha dies en que la vida sembla menys complicada. Tot i els reptes, i la por al futur, i no tenir finestres, de tant en tant el temps és un regal.

I només cal que algú et saludi amb un gest amable, que arribi la trucada que esperes, o que simplement et diguin adéu amb un somriure sincer. No sempre tot ha de ser difícil, no?

Ara no podran dir que sempre em queixo...

Sí, avui ha valgut la pena!

Sorry

Siento no ser quien queréis que sea. Siento decepcionaros con cada decisión. Siento ser egoísta, infantil, indecisa, inconstante y vivir en la indefinición del gris. Siento hacerle daño a la gente que quiero, siento que alguien pierda el sueño por algo que dije o hice.

Pero no puedo sentir enfadarme cuando me juzgan, cuando me utilizan, cuando me aplican normas que otros ignoran, cuando me traicionan y encima quieren que sea culpa mía. No me da la gana de sentirlo. Lo siento.

(Breus) Cròniques madrilenyes

porres, feina, pluja, desencís, goya, organillo, el bosco, montera, gran via, més pluja, més desencís (per què sempre aquesta associació d'idees?)
propera estació: canya i bocata calamars. poc poètic...
demà, fi de trajecte.