Hoy es 20 de noviembre*, gran fecha para escribir sobre esta historia… En todas las reuniones de mi vida en las que han participado personas de cierta edad he escuchado historias sobre correr delante de los grises. Un día, con 5 años, yo corrí delante de los marrones. Ahora, con 38, puedo contar un par de veces en las que he huido corriendo de los azules, pero será otro día. Y como se decía en las manifestaciones durante los tiempos de cambio de color, de azul o de marrón…. En fin, supongo que sabéis cómo acaba la rima. Y si no, echadle imaginación (que también rima con marrón).

A lo que iba: yo corrí delante de los marrones a los 5 años. Mi padre me agarraba de la mano y yo alucinaba porque tenía la sensación de ni siquiera pisar el suelo, de tan rápido como corría… Nunca olvidaré aquel vacío bajo mis pies, pisando el aire, casi como magia. Tan flipada estaba con mis pies, que volaban, que no presté atención a los caballos, ni a los hombres uniformados – de marrón – que los montaban y agitaban sus porras, ni al gentío que corría en todas direcciones y desde todas partes, huyendo de los golpes, sin saber hacia dónde, porque los marrones estaban en todas partes. Yo no sé ni de dónde venía aquel día, ni por qué nos pilló en la calle a mi padre y a mí, ni si era domingo o volvíamos del cole. Sólo sé que corrí por el aire. Y no tuve miedo.

El miedo apareció cuando llegamos a casa, y nos encontramos a mi madre, y a la familia de la puerta de al lado refugiada en nuestro piso, porque un bote de humo había entrado por su ventana (vivíamos en un séptimo) y en su casa no se podía respirar. También tuve miedo cuando oí a los mayores explicar que una pelota de goma le había dado a un vecino en la cara y no sabían si había perdido el ojo. Cuando especulaban, sin tener fuentes fiables, sobre el número de detenidos. Muchos, sin duda; una de las comisarías más importantes de la ciudad estaba tan cerca... Me sentí asustada y triste, porque así estaban los adultos a mi alrededor, pero en el fondo sabía que era valiente, y que aquellos hombres de marrón nunca podrían hacerme daño a mí, porque yo podía correr sobre el viento. Tristemente descubrí años más tarde que ellos también pueden.

*A veces sigo escribiendo aunque no publique... 

Si no sabes dónde vas, cualquier camino te llevará

Este fue mi balance de última hora al finalizar 2013: en 8 días, 5 de migraña; 192€ de grúa; abono de metro con 33 viajes perdido; por lo menos 2 kg. de más; ley del aborto; ni un duro en la lotería (para un año que jugaba...)

La verdad es que el inicio de 2014 no fue muy diferente al final de 2013, pero afortunadamente he descubierto el Zoomig, la multa ha sido sólo de 50€, los precios del transporte se congelan (de momento), los kilos... ahí siguen pero cada vez me importan un poco menos, la ley del aborto no ha visto la luz...  la lotería tampoco me ha tocado porque no he jugado a pesar de la insistencia del anuncio lacrimógeno (20 eurazos que me he ahorrado).

 

En 2014  han llegado inquilinos gatunos y perrunos nuevos, trabajo nuevo, nuevo tatuaje, nueva casa, jardín, JARDÍN!!!, árboles en los que volver a reconocer el paso de las estaciones, mil barbacoas, Polonia, Bélgica, teatro, ¿he dicho jardín?, alojamiento gratis en Londres, equivocarme de aeropuerto y no morir de culpabilidad, contártelo y que me felicites, caminar sintiendo cada paso, aunque a veces no vaya en la buena dirección, o no sepa siquiera dónde voy.

 

Lo del jardín ya lo he dicho, ¿no?

 

Can you see my shadow among the flowers?

888.246 amapolas de cerámica. 888.246 vidas acabadas antes de tiempo. Hace cien años de aquella guerra. Me pregunto, mientras busco mi sombra sobre las flores de los muertos, cuántos jardines de cerámica habrá en el próximo siglo.

No encuentro muchas cosas que contar, me pasan las historias por delante y no soy capaz de reconocerlas. Pero hoy algo me ha hecho pensar, si no en una historia, al menos en un principio: Me gusta el color del cielo durante una tormenta. Ese gris indefinido en el que las nubes no se distinguen, aunque esté diluviando. Y la luz. Luz amarillenta que me encantaría poder captar en una foto. Pero para conseguir eso todavía tengo mucho que aprender. Y aun así, no sé si algún día lo conseguiré. Como en la vida real.

El otro día fui incapaz de escribir unas palabras en un libro. Mucha gente lo hizo, pero yo, que garabateo letras en cualquier parte (aunque cada vez con menos frecuencia, cierto) y que veo cuentos en llaves perdidas en la calle, no encontré qué decir. Pensé en las personas que leerían ese libro, unos días más tarde, en el salón de su casa, probablemente con la chimenea ya encendida porque por fin ha llegado el otoño. Y no encontré nada que decirles, no supe poner por escrito unas palabras de consuelo a ese dolor tan grande, a esa ausencia para siempre. No supe cómo escribir un abrazo, un abrazo largo y sincero, sin palabras. No sé si éstas servirían... 

The Day the Music Died

Dimarts a la tarda. Després de tota el dia a l’oficina, agafa l’autobús per anar a l’altra punta de la ciutat, a casa de la mare, a passar-hi el vespre i sopar amb ella. “M’anirà bé el viatge”, pensa. No és un mal negoci, canviar la pantalla de l’ordinador per la ciutat lliscant al costat del bus. Li agrada llegir, però deixa el llibre a la motxilla i s’acomoda en un dels seients del costat de la finestra. L'única finestra de l’oficina la té reservada el seu cap, que a més tanca la porta del despatx, com si volgués negar a la resta de l’equip fins i tot la llum del sol. Des del seient veu passar els carrers, enfosquint-se poc a poc perquè l’hivern ja és aquí i cada dia es fa de nit abans. La gent espera als semàfors, o passa al costat en motos suïcides que desafien totes les normes de trànsit i algunes lleis de la física més elemental. I el viatge segueix, lent pel trànsit de la tarda, sense que a ella li importi, imaginant-se altres viatges a paratges més desconeguts que aquesta ciutat que l’ha vist convertir-se en una dona.

Arriba a la parada, però encara ha de caminar un parell de carrers per arribar al seu destí. No hi ha massa gent pel carrer, tot està tranquil, camina de pressa, més per costum que per altra cosa. Una mica abans del darrer pas de vianants que ha de travessar, una forma blanca i rectangular a terra crida la seva atenció. “Una foto”, reconeix de seguida, tot i que ja fa anys que gairebé ningú guarda fotos en paper. Els records, com la resta de la vida, es van digitalitzant. Efectivament, és una foto de boca terrosa. Mira al seu voltant, per si li ha caigut algú, però no hi ha ningú a prop. S’ajup i agafa el paper fotogràfic. Porta l’etiqueta del laboratori on va ser revelada, amb una data impresa: 12 de juny de 1976. La data del seu naixement. “Quina coincidència”, es diu, “deu ser un senyal?”. Gira la foto i quatre parells d’ulls la miren a la cara. Es diria que és la típica família del país: un home, una dona, un nen d’uns nou anys i una nena de quatre o cinc. Estan asseguts a una taula on és evident que fins fa poc han estat menjant d’allò més bé: gots buits, tovallons arrugats davant de plats amb restes de menjar, copes de cava acabades d’omplir. Els quatre membres de la família van modests però mudats: vestit i corbata l’home (“el pare”, ha decidit ella), vestit estampat i cabells cardats de perruqueria la mare, i petites rèpliques els infants. “Un casament, o una comunió, potser. En aquella època, la gent encara celebrava molt les comunions”.

Torna a mirar als costats, per si algú s’ha adonat de la pèrdua de la fotografia i torna a recollir-la. Seria una bona manera de conèixer algú, una trobada casual, com les de les pel·lícules romàntiques. Però no hi ha ningú. S’acosta a la paperera, per no deixar el paper al bell mig de la vorera, però alguna cosa la frena. S’ho repensa i guarda la foto entre les pàgines del llibre que duu a la motxilla. Pensa en aquell documental que va veure una vegada, on parlaven de no recorda quina tribu de quin país remot, els membres de la qual tenen la creença que quan algú és retratat en una fotografia, una part de la seva ànima és robada. I ella no vol ser qui llenci part de les ànimes de tota una família a la brossa. Pensa que si algú trobés una foto seva pel carrer, li agradaria que parés un instant a pensar qui és, que fa, i perquè té aquests ulls tan tristos.

No li han agradat mai els àpats familiars. Sobretot si la família no és la seva. I la família de la Marta, la seva dona, no para de fer-ne, d’àpats. Es diria que no s’han vist fa tres anys, quan gairebé cada diumenge van a casa els seus pares i comencen el rosari de salutacions, abraçades i petons a germanes, oncles, nebots (que cada setmana semblen haver-se multiplicat), l’àvia i el gos, que també reclama la seva part d’atenció.

Encara queden uns cinc minuts per arribar-hi i ja s’està posant dels nervis pensant en la tarda que té per davant. Ell s’estimaria més estar a casa, o baixar a la platja a fer fotos, o perdre’s amb el cotxe que ara condueix per carreteres on no es creua amb ningú durant quilòmetres. No és que siguin mala gent, no. Els estima i se’n preocupa, com quan el Víctor, el fill gran de la germana de la Marta, va començar a fer el brètol amb les drogues. Ell va ser qui va buscar assessorament, qui va acompanyar-lo al psicòleg, qui va escoltar el xaval durant hores, quan li explicava que no podia més, que als quinze anys ja sabia que aquella vida no era la seva, i que per això havia pres el camí que creia l’únic per sortir-ne. Qui ho diria, ara, pensa, mentre la Marta li diu que freni una mica, que així no trobaran aparcament. Ara és tot un home, com s’acostuma a dir. La família no l’entén, perquè no ve gairebé mai als àpats dels diumenges i perquè té una feina poc estable, segons ells. Però sembla el més feliç de tots. No té pinta de patir gaire per dedicar-se a allò que li agrada, estimar qui li ve de gust, i viatjar on vol. Això sí, de diners no en té gaires, però el seu somriure no enganya ningú: el Víctor és feliç. I sí, es fuma un porro de maria de tant en tant, però... i qui no?

Deixa la Marta a la porta de casa dels pares, perquè tal i com ella ha previst, no han trobat aparcament. Quan es queda sol, engega la ràdio i no pot evitar un somriure en sentir “American Pie”, d’en Don McLean. Aquesta cançó sempre el fa somriure. Fa que pensi en els anys quan era un nen, en els estius, quan anaven de càmping a la Costa Brava. El cotxe del pare d’aquella època no tenia ràdio, però la mare sempre posava el disc del McLean a casa. Tota la família havia après a imitar la lletra, perquè no en sabien, d’anglès, i tant els hi era, i sempre la cantaven al cotxe plegats. Per ell havia estat una cançó d’estiu, de castells de foc, de pells bronzejades i gelats de pal en algun passeig marítim. Fins el dia del casament dels tiets. Aquell dia els pares la van ballar plegats al restaurant, la segona parella a sortir a la pista després dels nuvis. Eren els padrins, i van tenir l’honor que sonés la seva cançó i compartir el protagonisme amb la feliç parella. Recorda com van arribar cansats a la taula, que ja estava plena de plats buits i tovallons arrugats. Ell devia tenir uns nou anys, i la Sara, la seva germana, cinc. Recorda com tots dos van pujar a les faldes del pare i la mare, rient i una mica avergonyits de tenir uns pares que ballaven en públic. I el cosí Miquel, que els va fer una foto, fent broma com sempre. I mentre tanca el cotxe i camina cap a un altre àpat familiar, segueix recordant aquell dissabte de juny del 76, la tornada a casa, el pare seriós, la mare en silenci. I el dia següent, quan la mare ja no amagava les llàgrimes, i la resta de dies, preguntant-se sempre per què. 

I aquí la cançó...

Comptant minuts...

Escultura de Sant Jordi a Moscou, any 2010

... per sortir d'aquestes quatre parets i capbussar-me en el millor dia de l'any.

No me n’he pogut estar i he començat el matí caminant cap a la feina pel carrer més transitat del barri (que normalment evito). Avui no m’importa haver d’alentir el pas, topar-me amb gent carregada de llibres, roses, espigues, llaços de colors, dracs de peluix. Perquè avui és Sant Jordi, el millor dia de l’any. Un dia per tafanejar llibres a l’aire lliure, sense haver de buscar-los en llibreries amoroses que encara els tracten com mereixen. Un dia en què surts del metro i et reben roses, l’aire fa olor a promesa d’estiu i a pàgines acabades de sortir de la impremta.

Cert és que, com moltes altres festes, aquesta diada s’ha tornat massa comercial (pa especial, disfresses de princesa, roses artificials...) Però jo mai l’he viscuda així. Per a mi és un dels pocs dies de l’any, per no dir l’únic, que encara em fa sentir il·lusió, ganes de conèixer, sorpresa, felicitat... Mai he pogut entendre com no es pot sentir tot això quan tens un llibre nou de trinca a les mans, esperant que l’obris per a dur-te a viure altres vides.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!