The Girl Who Bumped Is Still Here

La chica que se encontraba por casualidad con las personas empezó a existir en una pequeña libreta, de la mano de Iris, en un bar de una ciudad musical muy al norte de aquí. De aquello hace ya casi seis años. Hoy, aquí, después de todo lo pasado, lo presente, lo futuro y lo infinito... ha vuelto. De momento no ha traído la libreta inspirada, ni las pintas de cerveza (las ha cambiado por unas cañas), ni las prendas de lana... El frío no le corta los labios todavía, sus padres adoptivos y perplejos ya la conocen, no hay que explicarles que está basada en hechos reales, que es todos mis otros yos juntos, que lo que me enseñó en aquella ciudad del norte y en el siguiente verano bretón aún no se me ha olvidado, aunque algunos días tenga dificultades para encontrarlo en el caos de mi cabeza.

Ha vuelto y espero que se quede, aunque venga silenciosa y se haga de rogar... funky times are back again!

Una vegada, algú amb problemes dels que qualsevol de nosaltres anomenaríem "seriosos" li va preguntar què és el que ella feia malament. La gent del seu voltant tenia problemes d'addiccions, de diners, de violència. No se'n sortien. Maltractaven qui intentava ajudar-los, mentien a les seves famílies, s'enganyaven, els receptaven tranquil·litzants...

Aparentment, ella era "normal". Tenia una parella normal que l'estimava. Tenia una feina normal que li agradava i que no li pagaven pas malament. Tenia amics i amigues normals amb qui anar de tant en tant a fer una cerveseta, tot tan normal. Estudiava idiomes a les tardes, per ocupar la ment i que no se li rovellés. Sense problemes. Aparentment.

Perquè després de moltes parelles que, normalment, desapareixien ràpidament de la seva vida, d'amics i amiques que, normalment, s'acabaven perdent cadascú en el seu camí, després de feines satisfactòries i que no estaven pas mal pagades però que, normalment, la buidaven al cap de pocs mesos... després de tot això va ser capaç de respondre la pregunta que li havien fet tants anys enrere: el que jo faig malament és viure.

Fragilidad

Una copa que se rompe cuando la rozas con el dedo. El equilibrio ecológico. Un papel mojado por la lluvia. Las alas de las libélulas. La salud. Una tarde de sol en noviembre. La economía. Los bebés. Las pompas de jabón. La justicia. La canción de Sting. La confianza. El amor.

Un año más, se prepara a conciencia para su noche más importante. Se acicala el pelo, despeinándolo con cuidado, se viste de colores oscuros para pasar desapercibida. Se asegura de tener a mano todo lo necesario (sombrero, polvos, hebillas relucientes). No se maquilla, no necesita disfraces para salir a quemar la noche - literalmente -, a reunirse con sus amigas.

Lo único que necesita hoy es una escoba, ganas de divertirse y un árbol bajo el que encontrarse con otras como ella. Una palabra: Akelarre!

Feliz noche de brujas a todas... vosotras ya sabéis quienes sois!!! Y al resto... igualmente!

La foto la he encontrado aquí.

AQUESTA ÉS LA NOSTRA DEMOCRÀCIA!!!!

Yo no sé cómo describir lo que he vivido hoy... no tengo palabras para expresar tanta indignación, no sé cómo reaccionar ante personas como yo que, parapetadas detrás de un uniforme, una porra y una pistola se ponen delante de mí y de mis hermanas y me amenazan...

Afortunadamente, para lo que sí me sobran palabras es para describir la solidaridad, la convivencia, la convicción, el compañerismo, el idealismo, la utopía, la razón, la resistencia pacífica, el orgullo de ver a mi alrededor a gente como yo, sin pistola, sin uniforme, sin pancartas, cargada de palabras y de razones... gente como yo que dice basta, hasta aquí... No somos violentas, no queremos enfrentarnos a nadie, luchamos por nuestra vida, las de nuestros hijos, las de los vuestros... Los derechos que nuestros abuelos no tenían, los derechos que les debemos a nuestras madres y padres. Ni un paso atrás.

Hemos perdido el miedo. Somos millones y el mundo es nuestro.

Reciclant... (ja que les noves idees triguen a venir...)

S’ha despistat. S’ha despistat i fa tard per tornar a casa. La mare li ha dit que no s’entretingui, que vagi a buscar l’arròs a ca la Maria i que torni de seguida. No hi ha pogut anar ella mateixa perquè la Laia encara és petita, i si la mare la deixa sola més de deu minuts, comença a plorar sense parar i no hi ha ningú que la pugui fer callar. I ja se sap com pot arribar a treure de polleguera el plor d’una criatura petita...

Així que ha anat directament a casa la Maria, a buscar l’arròs, tal i com li ha dit la mare. Ha agafat el metro i ha comptat tres parades, com li va ensenyar la mare quan era petit. Agafa el metro per la cua. Una, dues, tres. Surt del tren, va cap a la sortida que té més escales, i ja està! Dos carrers enllà, l’espera la Maria. La tieta de la Maria acaba d’arribar de Tortosa, i ha portat un arròs boníssim, d’un conegut que el conrea ell mateix. A ell li és igual l’arròs, no sap distingir un de l’altre, però la mare diu que val la pena, sobretot “en els temps que corren”. La mare sempre diu això, “els temps que corren”, com si el temps anés corrent d’una banda a l’altra! A ell li fa molta gràcia quan ho diu, perquè s’imagina tot de rellotges amunt i avall, fent tard a alguna banda...

Però quan ha arribat a casa la Maria s’ha trobat que en Jordi també hi era. “Sembla que ens hi hem posat d’acord, no?”, li ha dit. I han començat a xerrar de les seves coses, de l’escola, del mestre que els fa la vida impossible, de les mares que sempre els fan fer els petits encàrrecs, i que diuen “els temps que corren”. És curiós que últimament totes les mares facin servir aquesta expressió, pensa. Total, que entre unes coses i altres, s’ha despistat i s’ha fet de nit. Li ha dit a la Maria que marxava corrents cap a casa, però ella no el deixa anar sol. Li ha dit que no pateixi, que ella trucarà la mare per avisar-la i perquè no el renyi, i després de sopar l’acompanyarà a casa ella mateixa, perquè no hagi d’anar en metro ell sol tan tard. En Jordi sí que pot marxar sol, perquè viu molt a prop i pot tornar caminant.

Li encanta quedar-se a sopar a casa de la Maria. Sempre el deixa ajudar-la a preparar el sopar, fins i tot tallar alguna cosa amb un d’aquests ganivets grans. La mare mai no el deixa entrar a la cuina, diu que l’única cosa que fa es destorbar-la, i que la deixi tranquil•la.

Després de sopar, la Maria es posa la jaqueta i l’acompanya al metro. Baixen totes les escales, seuen al banc de l’andana i esperen. Estan sols a l’estació. Esperen. Li fa la impressió que el metro triga molt. Potser és que a aquestes hores ja no funciona. Com que mai l’agafa tan tard, no n’està segur. La Maria li diu que no pateixi, que a vegades a les nits la cosa va una mica més lenta, però que al final podrà tornar a casa seva a dormir, i que si al final el metro no ve, pot quedar-se a dormir amb ella sense cap problema.

De sobte senten moltes sirenes a dalt, al carrer. Potser un accident? Uns minuts més tard, un soroll estrany. Coneixen el soroll del metro, i saben que no és el tren arribant a l’estació. És un soroll nou, no saben què el provoca, no l’han sentit mai. És com si una mosca gegant s’acostés, és un zum-zum fort, poderós, cada cop més proper. Es miren, s’aixequen del banc, es queden paralitzats. No saben què fer. La Maria diu, “anem al carrer, ràpid”, l’agafa fort de la mà i pràcticament estira d’ell escales amunt. Però quan han pujat el primer tram d’escales, es troben que un munt de gent baixa les escales cap a ells, cap a l’andana, cridant, plorant, amb criatures als braços, amb flassades, amb caixes, amb bosses. Algunes persones sense res, soles, perdudes. Totes tenen por. Els arrosseguen de nou cap a l’andana, i allà aconsegueixen fer-se un forat on seure al costat d’una veïna que els ha reconegut i els hi ha guardat lloc.

Ella els hi explica que el soroll que semblava una mosca gegant eren avions i després, quan comencen els trons i els trontolls de les parets de l’estació, els hi explica que això són les bombes que estan tirant aquells avions. Que no miren on les tiren, els hi és igual un edifici del govern que un de pisos on viu la gent normal. I que com que alguns ja s’ho esperaven, s’havien organitzat per anar al metro si això passava. La Maria no en tenia ni idea, ni ell tampoc, però estan contents d’estar allà i que els avions no els hagin enxampat al carrer.

Ara pensa en la mare. I si ella no sap això del metro? I si no li ha donat temps de baixar les escales? Aleshores té ganes de plorar, ara sí que té por. S’abraça a la Maria i amaga la cara entre els plecs del seu abric perquè tota aquella gent del metro no vegi que està plorant. I aleshores entén què vol dir allò dels “temps que corren”.