Un año más, se prepara a conciencia para su noche más importante. Se acicala el pelo, despeinándolo con cuidado, se viste de colores oscuros para pasar desapercibida. Se asegura de tener a mano todo lo necesario (sombrero, polvos, hebillas relucientes). No se maquilla, no necesita disfraces para salir a quemar la noche - literalmente -, a reunirse con sus amigas.

Lo único que necesita hoy es una escoba, ganas de divertirse y un árbol bajo el que encontrarse con otras como ella. Una palabra: Akelarre!

Feliz noche de brujas a todas... vosotras ya sabéis quienes sois!!! Y al resto... igualmente!

La foto la he encontrado aquí.

AQUESTA ÉS LA NOSTRA DEMOCRÀCIA!!!!

Yo no sé cómo describir lo que he vivido hoy... no tengo palabras para expresar tanta indignación, no sé cómo reaccionar ante personas como yo que, parapetadas detrás de un uniforme, una porra y una pistola se ponen delante de mí y de mis hermanas y me amenazan...

Afortunadamente, para lo que sí me sobran palabras es para describir la solidaridad, la convivencia, la convicción, el compañerismo, el idealismo, la utopía, la razón, la resistencia pacífica, el orgullo de ver a mi alrededor a gente como yo, sin pistola, sin uniforme, sin pancartas, cargada de palabras y de razones... gente como yo que dice basta, hasta aquí... No somos violentas, no queremos enfrentarnos a nadie, luchamos por nuestra vida, las de nuestros hijos, las de los vuestros... Los derechos que nuestros abuelos no tenían, los derechos que les debemos a nuestras madres y padres. Ni un paso atrás.

Hemos perdido el miedo. Somos millones y el mundo es nuestro.

Reciclant... (ja que les noves idees triguen a venir...)

S’ha despistat. S’ha despistat i fa tard per tornar a casa. La mare li ha dit que no s’entretingui, que vagi a buscar l’arròs a ca la Maria i que torni de seguida. No hi ha pogut anar ella mateixa perquè la Laia encara és petita, i si la mare la deixa sola més de deu minuts, comença a plorar sense parar i no hi ha ningú que la pugui fer callar. I ja se sap com pot arribar a treure de polleguera el plor d’una criatura petita...

Així que ha anat directament a casa la Maria, a buscar l’arròs, tal i com li ha dit la mare. Ha agafat el metro i ha comptat tres parades, com li va ensenyar la mare quan era petit. Agafa el metro per la cua. Una, dues, tres. Surt del tren, va cap a la sortida que té més escales, i ja està! Dos carrers enllà, l’espera la Maria. La tieta de la Maria acaba d’arribar de Tortosa, i ha portat un arròs boníssim, d’un conegut que el conrea ell mateix. A ell li és igual l’arròs, no sap distingir un de l’altre, però la mare diu que val la pena, sobretot “en els temps que corren”. La mare sempre diu això, “els temps que corren”, com si el temps anés corrent d’una banda a l’altra! A ell li fa molta gràcia quan ho diu, perquè s’imagina tot de rellotges amunt i avall, fent tard a alguna banda...

Però quan ha arribat a casa la Maria s’ha trobat que en Jordi també hi era. “Sembla que ens hi hem posat d’acord, no?”, li ha dit. I han començat a xerrar de les seves coses, de l’escola, del mestre que els fa la vida impossible, de les mares que sempre els fan fer els petits encàrrecs, i que diuen “els temps que corren”. És curiós que últimament totes les mares facin servir aquesta expressió, pensa. Total, que entre unes coses i altres, s’ha despistat i s’ha fet de nit. Li ha dit a la Maria que marxava corrents cap a casa, però ella no el deixa anar sol. Li ha dit que no pateixi, que ella trucarà la mare per avisar-la i perquè no el renyi, i després de sopar l’acompanyarà a casa ella mateixa, perquè no hagi d’anar en metro ell sol tan tard. En Jordi sí que pot marxar sol, perquè viu molt a prop i pot tornar caminant.

Li encanta quedar-se a sopar a casa de la Maria. Sempre el deixa ajudar-la a preparar el sopar, fins i tot tallar alguna cosa amb un d’aquests ganivets grans. La mare mai no el deixa entrar a la cuina, diu que l’única cosa que fa es destorbar-la, i que la deixi tranquil•la.

Després de sopar, la Maria es posa la jaqueta i l’acompanya al metro. Baixen totes les escales, seuen al banc de l’andana i esperen. Estan sols a l’estació. Esperen. Li fa la impressió que el metro triga molt. Potser és que a aquestes hores ja no funciona. Com que mai l’agafa tan tard, no n’està segur. La Maria li diu que no pateixi, que a vegades a les nits la cosa va una mica més lenta, però que al final podrà tornar a casa seva a dormir, i que si al final el metro no ve, pot quedar-se a dormir amb ella sense cap problema.

De sobte senten moltes sirenes a dalt, al carrer. Potser un accident? Uns minuts més tard, un soroll estrany. Coneixen el soroll del metro, i saben que no és el tren arribant a l’estació. És un soroll nou, no saben què el provoca, no l’han sentit mai. És com si una mosca gegant s’acostés, és un zum-zum fort, poderós, cada cop més proper. Es miren, s’aixequen del banc, es queden paralitzats. No saben què fer. La Maria diu, “anem al carrer, ràpid”, l’agafa fort de la mà i pràcticament estira d’ell escales amunt. Però quan han pujat el primer tram d’escales, es troben que un munt de gent baixa les escales cap a ells, cap a l’andana, cridant, plorant, amb criatures als braços, amb flassades, amb caixes, amb bosses. Algunes persones sense res, soles, perdudes. Totes tenen por. Els arrosseguen de nou cap a l’andana, i allà aconsegueixen fer-se un forat on seure al costat d’una veïna que els ha reconegut i els hi ha guardat lloc.

Ella els hi explica que el soroll que semblava una mosca gegant eren avions i després, quan comencen els trons i els trontolls de les parets de l’estació, els hi explica que això són les bombes que estan tirant aquells avions. Que no miren on les tiren, els hi és igual un edifici del govern que un de pisos on viu la gent normal. I que com que alguns ja s’ho esperaven, s’havien organitzat per anar al metro si això passava. La Maria no en tenia ni idea, ni ell tampoc, però estan contents d’estar allà i que els avions no els hagin enxampat al carrer.

Ara pensa en la mare. I si ella no sap això del metro? I si no li ha donat temps de baixar les escales? Aleshores té ganes de plorar, ara sí que té por. S’abraça a la Maria i amaga la cara entre els plecs del seu abric perquè tota aquella gent del metro no vegi que està plorant. I aleshores entén què vol dir allò dels “temps que corren”.

El millor dia de l'any

Llibres al carrer, roses a tot arreu, un sol tímid que encara no sap si es quedarà gaire estona més, un bon regal, millor companyia, un aniversari, dos grans escriptors, algun descobriment, contes als racons, primavera, literatura, literatura, literatura... m'encanta Sant Jordi!

New York, New York

Ella quería venir a Nueva York. Era uno de esos deseos que una tiene desde siempre, casi sin saber por qué, con un objetivo claro pero de origen incierto. Como lo mío con Argentina, que empezó hace 20 años y aún no ha terminado (diría que justo empezó en aquel – lejanísimo ya para mí – 2004). Esos lugares que inexplicablemente te atraen, por su cultura, su clima, su gente, su literatura, su cine…

Ahora lo pienso y soy incapaz de saber por qué ella quería venir a Nueva York. No recuerdo si le gustaban las películas de Woody Allen, o el jazz, o los musicales de Broadway, o los museos de arte moderno… Sólo hablamos una vez del tema, y quizá yo le diera más importancia de la que en realidad tenía. El caso es que ese deseo, que era el suyo, se convirtió en el mío. Como si mi viaje al otro lado del Atlántico en compañía de su ausencia fuera suficiente para resarcir el hecho de que ella nunca vendrá a esta ciudad. Como si comprar el famoso poster de Manhattan y meterlo en la maleta pensando en cuándo se lo daré, como si eso fuera posible, compensara el vacío de no tenerla en mi vida.

Llevo una semana aquí, he paseado por Central Park, he ido a ver Cats, he visitado el MoMA (Erica, a ti si podré darte lo que te he comprado en su tienda de regalos), he cenado en el Village. En fin, he hecho cuanto he podido de lo que me recomendaron gentes varias que estuvieron aquí antes que yo. Y hoy, 18 de marzo, último día de mi visita a esta ciudad, he ido a la Estatua de la Libertad. Me he quedado de pie cerca de la base y he cerrado los ojos. He cerrado los ojos y he sonreído, porque aunque la eche de menos cada día, no puedo evitar alegrarme de haber conocido a la persona más libre del mundo.

Homenatge al poble, metro de Moscou, juliol 2010

Per totes les dones i per totes les lectores!