Sóc molt petita. Tan petita que em perdo entre la gent i ningú em veu. He d’anar amb compte quan camino pel carrer, perquè la gent no s’adona que existeixo i moltes vegades estan a punt de passar-me pel damunt. Al metro m’empenyen, em barren el pas, m’empenten. Però jo sé que no ho fan pas de mala fe. Només és que sóc tan petita... A més, tinc una fesomia d’allò més comú. M’assemblo a un munt de gent, diuen els que arriben a veure’m. Vesteixo com la majoria de persones de la meva ciutat, no sóc gens original. I això encara contribueix a que se’m vegi menys. Potser si portés colors llampants, o vestits cridaners, se’m veuria millor, tot i la meva mida.
Però des de fa uns dies, m’és igual ser petita. Tant me fa que la gent no em vegi, que no em miri, que no m’escolti. Perquè des de fa uns dies m’he adonat de que tot i no portar vestits llampants, tot i perdre’m entre la multitud, tot i que ningú sàpiga el que penso, el que sento, el que em fa riure o plorar, jo sé qui sóc. I a més, sé que no hi ha ningú més com jo, encara que de vegades no ho sembli.
Sóc molt petita. Però sóc única.
Però des de fa uns dies, m’és igual ser petita. Tant me fa que la gent no em vegi, que no em miri, que no m’escolti. Perquè des de fa uns dies m’he adonat de que tot i no portar vestits llampants, tot i perdre’m entre la multitud, tot i que ningú sàpiga el que penso, el que sento, el que em fa riure o plorar, jo sé qui sóc. I a més, sé que no hi ha ningú més com jo, encara que de vegades no ho sembli.
Sóc molt petita. Però sóc única.
Fotos: P. Bruach, a l'exposició d'Ai Weiwei a la Tate Modern, Londres
